Terry Callier.

Quan el  miro fixament a la cara no li veig el rostre. Hi veig els anys cincuanta a Amèrica del nord. Hi veig un tren polsegós amb vagons de fusta. Alguns són oberts. Hi veig rodamóns a dintre, xerrant sobre música. Hi veig guitarres que surten del no res i veus que canten a l'ànima. Hi veig maletes destartalades.

El tren avança feixugament creuant l'interior del país. El sol cau amb tota la seva força.

Com més ràpid corris existirà un món o un altre.

"Com més ràpid corris, més ràpid es desdibuixaran les 

figures al teu voltant", es diu a si mateix, accelerant la velocitat de la seva carrera. Sap que si ho fa, totes aquelles persones que es va trobant pel carrer es transformaran en siluetes sinuoses, pinzellades d’un Munch inexistent al present. No existiran ni vehicles ni carrers, convertits en línies borroses i colors difuminats. El món conegut perdrà, com sempre que ho fa, el seu significat, per renàixer en un altre que tothom diu “irreal”. Tot i això, i encara que ningú estigui dacord, ell creu que el món vertader és el de les línies i colors difuminats. No suporta l’altre, tan ben definit. Fa molt temps que va decidir quin seria, per ell, el món real i quin seria l’imaginari.

Moviment.

Tot gira al meu voltant. Les línies rectes es tornen corbes i tot es veu borrós. Al principi tot comença amb un soroll metal·lic. “Click”. Alguna cosa s’ha disparat i és aquí quan tot es comença a bellugar. Sóc al centre, quiet. I tot comença a girar. Perdo de vista l’home del maletí que s’avorreix esperant el pròxim convoi. Més tard el tornaré a veure. Veuré de reüll com puja al vagó i no veuré com marxa el tren, perquè estaré observant l’altre costat. Vaig veient tot el que rodeja el meu petit món. Les escales d’accés, la màquina de fotografiar, les vies. Tot es repeteix. Però cada cop la velocitat de gir és fa més intensa fins que arriba un moment en que tot es torna borrós. Tanco els ulls. Sóc al centre del caos. Els sorolls es confonen, com els colors. I noto com alguna cosa dintre meu s’eleva i vol sortir a fora.

'Òpera Prima'

-Per què no deixen "Summertime" en pau?-em pregunta el jove afroamericà. Du el pèl afro i roba de colors. Llavis carnosos.

-És una peça realment bona. Jo mateix, l'he sentida infinitats de cops, aquí sota.-li contesto. Però ell sembla irritar-se. Parla acompanyant-ho amb gesticulacions exagerades.

-A això em vull referir! L'explotació que està sofrint! Cada dia algú la canta al metro. La puc sentir amb milers de versions imaginables. Pop, disco, samba... No cal destuir-la, tampoc. Hi ha una pel·li, on s'utilitza de fons per a l'hora dels crims! És cantada a programes musicals. Si que hi posen empenta, noi... Però la fan malbé.

-De qui és aquest tema? Vull dir, qui el va crear?- faig jo per intentar calmar-lo. Sembla que aquesta pregunta li ha agradat. I fa un somriure mig dissimulat. Em preparo per rebre una cascada imformativa. -Vull tots els pèls i senyals- li dic abans que comenci a parlar-. Ell s'asseu bé i es frega les mans.

-Et creuries que va ser composada per una òpera?-. Faig cara d'incredulitat i ell sembla emocionar-se. - Si... és una cancó de bressol composada per George Gershwin, amb lletra de Bubose i Dorothy Heyward i Ira Gershwin, que va formar part de l'opera Porgy and Bess, del 1935. Va tenir tant d'èxit que forma part del Gran llibre americà de les cançons...-continua.

I la cosa no acaba aquí. M'explica quins artistes l'han versionat. Que no li molesta que ells ho hagin fet, perquè "són grans" i la tracten amb delicadesa. Però que es fica de mal humor quan veu que no se la pren seriosament.

Veig com, quan va parlant, és en un món de grandesa. Està sol i només l'enfoca un focus des de dalt. I ell parla i parla. Si hi hagués algú en restaria embadalit, com faig jo. Aquest és el seu moment.

Roxanne i el vaixell.

Potser la recordo dels temps en que viatjava amb vaixell. O potser dels temps immediatament posteriors. Qui sap si va ser en els temps immediatament posteriors, lligats als temps en que treballava al vaixell. Qui sap. Ara, m’ha tornat als pensament i no puc parar de reproduir-la mentalment.

Roxanne, you don’t have to put on the red lights/ those days are over, you don’t have to sell your body to the night.

La primera versió que vaig escoltar va ser la del grup The Police, però la que recordo amb més nitidesa  va ser la versió que en va fer George Michael, per la calidesa i la tendresa que se’n desprenia. És aquesta la que no puc para de reproduir incansablement.

És ara quan se’m mesclen les imatges. Totes aquelles llums. Totes aquelles Roxannes dignes, altívoles, poderoses. L’aigua, el vaixell i les postes de sol a bord. Les minifaldilles i la cuina del vaixell. Les canyes del riu i els somriures atrevits. Les postes de sol a l’horitzó i els seus cabell llargs.

Aquí sota no hi ha ni vaixells, ni Roxannes. Però em costa poc canviar la realitat de tot el que m’envolta.

Tot el que cap en un vagó

-I ni tan sols saps si ha pujat a algun vagó?-em pregunta el rodamóns professional.

-Quan he tornat a obrir els ulls ja no hi era. El més curiós és que hi havia ben poca gent, aquella estona... Quan he obert els ulls un altre cop i no hi era, el convoi ha marxat. Primer lentament, com sempre. Després ràpid. Quasi no te n'adones quan accelera. Si no fos pel soroll...-dic jo mig desconcertat.

-El més normal seria que hagués pujat al vagó. Has mirat si era dintre?

No m'atreveixo a dir-li que no. Al Sr. Bones li agrada massa jugar. I avui jo no en tinc ganes, de jugar. Se que es pregunta el mateix que jo. Ens podriem passar hores amb preguntes sense direcció. Sap que no he mirat dintre el vagó. I també sap que no ha entrat dintre el vagó.

-I què has dit que era, exactament?

Le portrait de n'importe qui i els francesos amb bicicleta.

Aquella cançó tan plàcida, que diu "le temps le complice, le temps l'ennemi". Ho fa en francès. "Quina llengua més sensual" em van dir un cop. Però d'això en fa molt de temps. Tan de temps que el temps s'ha convertit en enemic de la meva memòria.

Podem trobar tota aquella gent que recorren al "pas del temps" com al seu tema de conversació preferit. Apologia del pas del temps. Vols anar a fer un cafè i parlar de com ha passat el temps? Ens podem posar nostàlgics d'aquells típics temps millors. (Le temps ennemi). O vols que restem junts durant una estona i parlem de coses realment importants? (Le temps complice).

Ara que m'ha vingut al cap aquesta cançó de l'Anna Roig i que m'he trobat en plena reflexió sobre el temps, imagino francesos amb bicicleta, que van per una carretera gens transitada a aquella hora. La carretera, està rodejada per camps de cereal, pintats de groc. Porten jerseis de ratlles i somriuen els uns als altres. Pedalegen fins que es pon el sol. Le soleil/le nit.

M'agradaria parlar francès i anar amb bicicleta per una carretera rodejada de camps de cereals.