El sopar dels muts.

"Corria l’any 1925. M’havien invitat a una d’aquelles festes de rics totpoderosos, on quasi tot és daurat i has de mantenir les formes. En aquell temps jo era un reporter d’un diari  prestigiós i allí em vaig veure, palplantat entre tota aquella gent, amagant la meva humilitat i traient una falsa seguretat que mai havia tingut. Una copa d’escumós a la mà, rient sonorament. Éssent presentat a tothom.

Quan ens vam asseure a sopar, una cantant afroamericana va pujar a l’escenari i, un cop instal·lats els seus músics va començar a cantar “Cry me a river” d’una manera lànguida i sensual, però commensurada. Duia un vestit que ni tan sols es podia permetre. Una legió de cambrers impol·luts va començar a servir el sopar.

-Va tot bé estimada?- preguntà el senyor Witaker a la seva senyora. Eren una de les parelles més joves de la taula.  La senyora Witaker no digué res, es va mirar la falda, on tenia l’estovalla estirada. Feia estona que es comportava d’una manera extranya. No reia dels acudits i no responia a les preguntes corteses que se li feien.

La remor de converses pròximes es mesclava amb sorolls de brindis i de coberteria en tocar els plats. En veure que havia desconnectat de la conversa de la meva taula vaig intentar sobreposar-me. “...no és així, sr. Witaker? Ha ha ha!”, deia un dels comensals al personatge que m’havia invitat a la festa. Però el senyor Witaker no contestà. Es va limitar a fer una cara extranya, preocupat per alguna cosa que als demés se’ns escapava.

Com més avançava el sopar, més silenciosa es tornava la festa. Fins i tot jo em vaig quedar callat. No sabria com explicar-ho. Hi havia alguna cosa que impossibilitava que poguéssim articular paraula alguna. I tothom n’era conscient. Tothom tenia ganes de parlar pels descosits, però no podia.

Així és com tots els comensals de la festa es van quedar callats, menjant en silenci. Tristos, acceptant un fet que se’ls escapava. Els sons típics d’un sopar ressonaven a la sala.

A l’escenari, la cantant havia emmudit. Amb una mà al micròfon mirava cap al públic amb la mirada plorosa. Al seu darrere, els músics continuaven les notes de la cançó, com si res hagués passat"

Com t'imagines Mr. Wandering?

Narrador omniscient: Aquell eremita solitari que observa tot el que el rodeja. Aquell personatge que crea històries. Aquell que es visitat infinitat de cops per amics especials. Aquell que a vegades no sap distingir entre la realitat o la ficció. Aquell, assegut amb l’esquena recolzada a la paret i amb la mirada perduda...

Com imagines a Mr. Wandering? Escriu un text (completament lliure) sobre com t’imagines al protagonista del blog “The Lost Undergroung Station” i envia’l a l’adreça thelostundergroundstation@hotmail.com i el publicarem al mateix blog. Podeu escriure amb total llibertat i podeu fer-ho com vulgueu.

Ànims i a crear!"

He perdut la pluja.

"Fa temps que no plou, allà dalt. Tothom s'està posant nerviós"-em diu tranquil·lament el rodamóns professional. "Tothom necessita una mica de pluja, de tant en tant. Fins i tot aquells a qui no agrada que plogui. La pluja renova. Activa algun mecanisme que desconeixem. Com l’atmosfera després de ploure, jo em sento nét, després d'un bon ruixat -continua, aliè a tot el que l'envolta. Com tota aquella gent, que camina depressa, buscant arribar al seu destí. Ningú parla, tan sols caminen amb pressa.

Després d'aquelles paraules del viatger incansable els dos restem callats, com si l'altre no hi fos. Jo, m'he n'he adonat que he perdut la pluja. He oblidat com cau i quin olor fa quan cau. El cel fosc i els núvols, que es desfan. El soroll que fa en caure sobre tot tipus de superfícies. Ja no recordo com mirava per la finestra. Ni quan em passava hores mirant-ho. Tampoc recordo aquella sensació d'alegria continguda, quan plovia, ni les ganes de que mai deixés de fer-ho.

El meu amic em diu que ja em portarà alguna fotografia d'un dia plujós. "Ara no en tinc cap", em diu. Però coneix algú que li'n pot donar. Després es posa a tossir. És un rodamóns amb la gola malmesa. Se que quan era més jove fumava massa, però els anys voltant per les ciutats també hi han fet forat. El seu gos, negre i envellit, aixeca el cap i el mira. Quan al seu amo li passa l'atac de tos, torna a recolzar el cap al terra i continua dormint.

Essència de boira al cafè.

Els altres dies es trobaven al mateix lloc. Era el mateix lloc de grans finestrals, que deixaven entreveure els llums dels vehicles a través de la pluja. La mateixa taula petitona. El mateix cafè. La mateixa boira, que ho transforma tot en irreal.

També hi era el mateix dia gris, plujós, emboirat. El carrer, més enllà de la finestra, desapareixia, xuclat per una mena de no-res incorpori, que provocava un efecte il·lusori als ulls. Només s’endevinaven uns llums rojos i blancs fantasmagòrics. I de tant en tant, alguna figura que passava capficada per davant el finestral.

Ella sempre imagina que darrera el finestral acaba tota existència possible, una espècie de finis mundi.  Un lloc on no se sap que hi pot existir. Es mira el rellotge. “No tardarà”,  es diu per no impacientar-se.

El torna a veure. Ben posat, com sempre, amb la llarga gavardina entreoberta, que li deixa veure un tros de la corbata. El seu barret du una cinta negra. La seva figura li recorda a les pel·lícules clàssiques. Camina decidit, sense dubtar en cap moment. El mira sense preguntar-se algunes preguntes que molts altres es farien. Entra al cafè i va a demanar a la cambrera.  No es miren quan li passa pel costat i ni tan sola li ha sentit la veu ni una sola vegada. No parlen.

Sent les seves passes, tranquil·les i decidides quan se li aproximen. I com sempre, se li asseu al davant, a la mateixa tauleta. Com sempre fan quan hi ha boira. I com sempre faran quan hi hagi boira. Aquest és el seu pacte secret i silenciós. S’estaran així fins que ell se’n vagi. Al cap i a la fi, ell, és l’home de la boira. L’home que surt de la boira.

El Sr. Sakamoto sempre toca quan jo escric.

Aquest Ryuichi Sakamoto, és un tipus extrany. I com em passa sovint amb les persones extranyes, m'agradaria coneixer-lo. No vol dir que no el conegui totalment, esclar, ja que les seves composicions musicals fan que dibuixi una certa imatge de la seva persona. Una imatge que guardo al meu cap i que tinc por que em sigui canviada. Extravagant, com la seva música, que alhora és genial i impossible de classificar. Però no se si és com jo el dibuixo. Per aquest motiu em guardo la llicència per poder retocar-lo i fer que sigui al meu gust. "Continua tocant per mi, Sr. Sakamoto", li dic molts cops al dia, encara que ens separin mileris i milers de Kilòmetres. Us recomano que l'escolteu, segur que us dibuixarà infinitat d'imatges mentals que haureu de plasmar en paper.

Parmènides, el tren i el conductor.

Passa per la meva estació però no s'atura. En un obrir i tancar d'ulls ja no veig el tren, que deixa una remor,  que s'apaga a la llunyania. Molts passatgers, que l'esperaven, indignats,  venten els braços. Se' ls veu realment emprenyats. Alguns pregunten què ha degut passar per a que el tren no parés.  Altres contesten –sense pensar realment el que diuen- que “els frens de l’aparell es deuen haver espatllat i que el comboi acabarà estavellant-se al final de la línia. O que “el conductor, que no ha dormit durant la nit anterior, ha passat l’estació sense adonar-se, fruit del seu cansament”. En sento moltes altres.

Totes aquestes teories em porten fins Parmènides. Si ell els sentís! “El que és, és. El que no és, no és”. I així, el filòsof diferenciava la “doxa” (la aparença, que sempre cal eliminar) de la “episteme” (el coneixement científic)

No aplicant l’episteme caiem en la doxa. No aplicant l’episteme, no llegim el cartell que reza “estació fora de servei”, la doxa. I quan caiem a la doxa, el conductor, que ha passat tota la nit despert, estavellarà el comboi al final de la línea.

Em quedo on sóc. Assegut amb l’esquena recolzada a la paret, aprofitant que el meu coneixement científic em permet copsar que, durant uns dies (o potser un espai de  temps encara més indeterminat), aquesta estació quedarà estranyament desconeguda, sense  el ritual de l’arribada i la fugida, dels nervis i la tranquil·litat que provoquen l’arribada d’un tren.

La música que pot estar a les teves mans.

El so d’unes tecles de piano, que repiquen dintre el meu cap i estan a punt de fer-lo esclatar. El so d’una nota de violí, continua i llarga, que m’omple les oïdes, fent que me les hagi de tapar. Tot això no ho puc suportar.

“És massa tard. Ets massa gran, per començar amb la música”, em digueren. I a mi, que vaig descobrir-la tard, se’m va ensorrar el món. M’imaginava tocant les peces líriques d’Edvarg Grieg, sol, a casa. O les de Robert Schuman. O m’imaginava fregant les cordes de pell de cavall al meu violí, com un aprenent de Paganini. Sempre tocaria al costat de la finestra. I quan imaginava això, la pell se m’eriçava.

Llavors em van dir que era massa tard. Però “mai és massa tard per la música si l’estimes i tens oïda” em va dir aquell geni. Així que vaig decidir que el pròxim any començaria a estudiar piano o violí. I aquest –piano o violí- va ser el dilema que em tindria capficat durant una bona temporada. Em vaig decantar pel violí. Però el piano vindria després.

Si me’n vaig sortir no us ho diré. No vull transgredir les normes del temps. Explicant les coses del passat, no és bo encabir-hi el futur. S’ha de deixar que arribi el seu moment –del futur, vull dir-.

(A toni)