Quan els personatges de la novel·la cobren vida.

“No hi ha ningun problema. Pots fer-me caminar sota la pluja. De fet, m’agrada”- li digué la noieta a l’escriptor. L’acabava de crear i ja parlava. “En canvi, l’home aquell que has creat és una mica vell... Has fet que estigui tocant l’acordió a la cantonada. Amb la que està caient no crec que pugui aguantar massa estona sota la pluja. A més hi és l’acordió... Sembla que li tingui molta estima, al seu acordió. Hauries de replantejar-te aquesta part de la història”- continuà la noieta.

L’escriptor va recolzar l’esquena a la cadira i va tirar el cap enrere.  Semblava cansat. Sota els ulls se li dibuixaven unes grans bosses blaves i, pareixia que en uns mesos hagués envellit molts anys. Es va llevar les ulleres, grosses, que va deixar amb molta cura a sobre l’escriptori.

Des de feia algun temps, quan creava personatges, alguns se li resistien, cobraven vida i intentaven rectificar-li  les novel·les. No tots, es clar. Alguns simplement ocupaven el seu lloc, immòbils, com correspon a personatges creats pel seu Déu -escriptor. Feien el que els tocava fer i no es plantejaven el seu destí. Però n’hi havia una altres que s’oposaven al que l’escriptor els manava: ells tenien unes altres idees.

“Però a l’home de l’acordió, ja li va bé ser a la cantonada tocant el seu instrument. Jo ho he decidit així i de moment no tinc planejat que mori constipat” –digué per fi l’escriptor.

Sobre el text d'un Samurai

Porto tant de temps intentant escriure el text del "La tardor del Samurai"" que ja no se si aquest text acabarà veient la llum. L'he escrit infinitats de cops. També l'he estripat moltes vegades. I només queda l'idea primigènia: el Samurai corrent entremig del bosc amb les seves sandàlies de fusta. El color verd, típic d'un bosc japonès, és per tot arreu. Fulles d'arços altíssims i molsa que s'escampa sobre les roques. Troncs caiguts sobre les fulles seques. I el pas constant de la carrera del Samurai, que fa tard a la seva cita. Fa un esforç enorme, però la seva cara és immutable, gràcies a una educació estricta. Quan arriba al lloc de reunió l'espera l'home de la ciutat que té a la noia agafada i no la deixa anar. Ella fa cara d'espantada. Els dos homes creuen les mirades sense dir res. A continuació tot passa molt ràpid. Nosaltres, però, podem ralentitzar l'acció, que a càmera lenta ens permetrà observar l'acció com a les pel·lícules, augmentant la sensació de gravetat d'aquest moment. Mentre el Samurai es treu les dues espases (una gran i l'altra petita) que du al cinturó i fa un salt cap a l'home de la ciutat que reten la noia, aquest últim, amb un somriure maliciós treu una pistola i li fa un tret. El Samurai, rep el tret quan encara és a l'aire. S'adona que tot ha acabat. Encara observant l'acció a càmera lenta, veiem com les robes del Samurai volen a l'aire. Com li canvia la cara en rebre el tret. I com poc a poc va caient al terra, on farà un últim esforç per mantenir-se dempeus. La noia caurà de genolls i es posarà a plorar.

Aquest és, bàsicament, el text que he començat centenars de cops. Mai m'agrada com l'escric. Potser algun dia el podreu llegir. De moment continuo estripant papers, intentant donar la dignitat que li pertoca a un moment tant poètic.

Nit al desert.

Em desperto amb una sensació de fred a la pell i quan obro els ulls em trobo en un inacavable espai obert. Estic estirat a sobre un desert de sorra. I la sorra, les dunes de sorra, arriben molt més lluny des d'on m'arriba la vista. 

Tot i que la nit ha caigut amb tota la seva força, la lluna, resplandent amb la seva brillantor metàl·lica, il·lumina el desert amb un extrany color blau. 

Comença a refrescar amb força i no es veu ni un arbust al meu voltant.

Un puntet lluminós em crida l'atenció a la llunyania. El seu to roginós em fa endevinar que es tracta de foc. El puntet de foc es va fent més gran i es multiplica en infinitats de puntets de foc que es mouen, cap a mi.

Quan són suficientment prop meu encerto a veure nítidament una filera d'homes a sobre els seus respectius camells. Un turbant de color blau els tapa el cap i bona part del rostre Duen torxes. Els seus vestits també són blaus. També hi ha que van a peu, calçats amb sandàlies. I també duen torxes.

Quan arriben al meu davant encara estic estirat al terra. Dos homes -potser són els tuareg que veia en llibres de pobles nòmades quan era petit- desmonten els seus camell i s'aproximen cap a mi. Em carreguen a pols i em munten un d'aquells camell. La marxa es reanuda de nou. El camell avança pesadament, arrossegant sorra amb les peülles. 

Arribem a un petit oasi i desparen una tenda grandiosa. M'inviten a dormir a sobre un coixí inmens És tan comfortable que m'adormo amb segons. Ni tan sols em pregunto que hi faig allà, tan lluny del meu refugi.

Un soroll metl·lic em desperta. Acaba de passar un tren per la meva estació. Miro al meu voltant. Torno a estar a l'estació de metro on visc. En realitat no estic segur si l'he abandonat algun cop. Però tinc un coixí immens a sota meu.

Burger Queen. La reina del Burger.

No hi havia ningun motiu per anar-hi tots els dies. O potser no hi havia ningun motiu per anar a fer el que la resta de la gent anava a fer allà. Menjar.  Demanava un refresc a la cambrera i esperava -amb el seu estat de timidesa- que arribés, assegut a la barra de l'hamburgueseria, enrrojolit per por a ser descobert.

 Els neons lluminosos rodejaven els aparadors del restaurant. Durant el dia restaven apagats. A la nit, però, els engegaven, decadents, rojos. També hi eren aquelles tauletes-compartiment. I els cambrers malcarats. I els clients que menjaven sense mirar res en concret. La maonesa que queia pels costats i el formatge fos.

Si tenia sort, apareixeria sola. S'asseuria i, demanaria una hamburguesa a la cambrera, qui no obriria la boca en tot moment i qui es giraria cap al noi, que notaria com el món se li ensorrava en ser descobert. Aquesta, però, mai diria res. Llavors la noia trauria els seus llibres de literatura i començaria a devorar-los, apartant-se el pèl que li queia a la cara de quant en quant. Continuaria absorta quan la cambrera li deixaria la hamburguesa a la taula. I la mossegaria amb aquella gràcia especial que tenen alguns per menjar hamburgueses sense que els caigui ni un trosset del que acompanya l'hamburguesa.

Si no tenia sort, el noi de la barra veuria com aquella noia a qui va a veure tots els dies apareixeria amb tres nois. Sempre els mateixos. "Amics de l'infantesa"- pensa el ell. Però aquesta companyia l'obliga a no treure el llibres, sinó el seu seu reproductor portàtil de música i a enfonsar-se els cascs a les orelles. Ells, fan el mateix, ningú diu res. Demanen la mateixa hamburguesa que la seva companya i de reüll, miren el noi de la barra, qui no para de mirar-se la seva companya. Riuen d'amagatotis, entre ells. I és diuen "l’hauríem d'invitar a seure". Els noi de la barra ho sent, però mai arriba el dia de l’invitació.

I així passa els dies el noi de la barra, Observant la reina de l'hamburgueseria, éssent observat - secretament-  per la cambrera i els companys de la noia. Però la noia no el veu.

A dos taules de distància s'hi asseu una noia massa tímida que ve cada dia per observar un noi que sempre s'asseu a la barra. La cambrera ho sap. Però sempre ho mantindran com un secret.

L'empedradriu de les pagodes.

"Sóc l'emperadriu de les pagodes", em digué aquella figura femenina vestida amb sedes i transparències. Em feu un somriure i es posà de genollons, al meu davant, llevant-se el vel transparent que li cobria el rostre. Un ajudants li havien posat un coixinet per a que hi fiqués el genolls. I així, agenollada se'm quedà mirant.

Al seu darrere hi tenia una amplia comitiva. Unes figures, seminues, duien fruits; unes altres instruments. D'altres només duien torxes, que il·luminaven l'estació d'una manera característica.

Com em passava sovint, el meu estat de perplexitat era gran. Ja em costava determinar el que era realitat del que era somni.

Desorientat per la manera que havia estat despertat -devien ser les tres de la matinada- només vaig poder contestar "quina emperadriu de les pagodes?"

La dona, s'emportà una mà a la boca i rigué amb timidesa. "Aquella a qui Maurice Ravel va dedicar una peça musical fa tants anys..."

Una mussa menys.

Tinc el cap enfuscat i no consigueixo aixecar-me d'on sóc. Costa imaginar que no tornarem a veure aquella dona-tempesta amb el pèl recollit d'aquella manera tan característica. Que aquella veu tanh poderosa s'ha apagat per sempre. Que no tornarà a crear himnes tan profunds i tan directes com els que creava. Bàlsams per a ànimes maltracrades. 

Figura perseguida, escanyolida però que atreia, apareixia constantment en la meva ment i m'era font d'inspiració. La veia amb moviment segurs i amb un caràcter tan fort. Recostada al costat d'un llit mirant-me amb cara seriosa. Parlavem, sobretot, de coses que, en realitat no tenien massa importància. Però passavem hores així.

La seva veu, continuarà fent mal al meu cervell. Ella, continuarà visitant-me. 

Sembla ser que, de moment, tot i no ser físicament en aquest món, res ha canviat per a mi. Massa cansat per pensar vaig a intentar curar el meu mal humor dormint una miqueta. Vaig a provar sort intentant no sentir la mala notícia que tothom -els que van amb pressa per aquí els subterranis- du a la boca.

Paisatges

Puc passar-me hores contemplant com passen els trens. De fet puc passar-me tot el dia embadalit, notant com després del relatiu silenci, neix un soroll que va augmentant. Notant com el terra cada cop vibra més. I el frenessí, un cop el tren ha parat al meu davant i tothom puja amb pressa. Llavors marxa i se'n va. El soroll decreix fins que desapareix. És llavors quan es reinicia el cicle i em creixen, un altre cop les ganes de que torni a passar. 

Ho puc arribar a veure tantes vegades que tot es distorsiona. Els sorolls es van perdent i es fan llunyans. Les formes es difuminen i apareixen colors per tot arreu.