Els trens no paren d'arribar i marxar.Tot al meu voltant és frenesí, gent amunt i avall. Tot i així jo estic sol, sol al meu refugi... Aquesta estació també és el vostre punt d'arribada, podeu deixar les vostres maletes.
Puc passar-me hores contemplant com passen els trens. De fet puc passar-me tot el dia embadalit, notant com després del relatiu silenci, neix un soroll que va augmentant. Notant com el terra cada cop vibra més. I el frenessí, un cop el tren ha parat al meu davant i tothom puja amb pressa. Llavors marxa i se'n va. El soroll decreix fins que desapareix. És llavors quan es reinicia el cicle i em creixen, un altre cop les ganes de que torni a passar.
Ho puc arribar a veure tantes vegades que tot es distorsiona. Els sorolls es van perdent i es fan llunyans. Les formes es difuminen i apareixen colors per tot arreu.
Vaig ficar-me el telèfon a l'orella sense obrir els ulls ni el llum. No vaig ser capaç de mirar qui em trucava i em va costar reaccionar a aquella veu. Vaig trigar una estona en reconeixer-la. La sorpresa va arribar a continuació.
"He trobat el llibre". No vaig saber que dir. Havia trobat el llibre que jo tant havia buscat i que no trobava enlloc. L'havia trobat en un supermercat, lluny de les llibreries de culte, on tant l'havia anat a cercar. "L'he comprat. El dissabte el tindràs a les mans". I ens vam despedir. El sentiment inicial de vergonya de permanèixer a aquelles hores del dia al llit, va deixar pas a un seguit de seqüències en blanc i negre, imaginatives (més o menys) de les escenes on aquell llibre em transportaria. Tot i que sabia molt per damunt de què tractava, m'imaginava els seus personatges (molt semblants a altres del mateix autor) en situacions inverossímils, on realitat i irrealitat són separats per una línea tan fina que costa de veure.
Contava els dies que faltaven per trobar-me amb aquell llibre. Cada dia imaginava què podria contenir entre les seves pàgines. Recordava altres obres del mateix autor. M'adormia pensant que tornaria a entrar en un món com aquell.
Vaig estar content de que ell hagués trobat el llibre, perque així el llibre també passaria a ser un víncle d'unió.
Ara encara recordo el llibre i tot el seu món. El mal que em va fer al llegir-lo. Un mal plaenter.
Li he explicat aquesta història al vell guarda, en un moment de la seva ronda. Ell sempre m'escolta amb atenció. Ara ha marxat per continuar amb la vigilància del túnels. I jo aprofito per dormir amb aquest record tan dolç de la meva vida passada.
Si, estava marxant. Encara que ell sabia que això havia de passar, va oblidar-ho. Tot i que ella havia de marxar en algun moment, van entregar-se a un món passional i desenfrenat. Tancats en una habitació amb olor de salabror i amb mobles vells i antics, amb un espill on la humitat havia fet els seus estralls. O a la petita cala a la vora del mar, a mitja tarda.
“Com a les pel·lícules”, pensava ell amb sovintesa. “Massa bonic”, pensava ella mentre, estant estirats al terra, els núvols els corrien per sobre i el mar picava contra les roques. Allò, com a les películ·les, duraria sempre.
I ara, aquell adolescent imberbe, amb el gelat a la mà (la bola de maduixa del qual li havia caigut al terra) i amb la camisa mig descordada, contemplava paralitzat com els pares d’aquella dea terrenal, posaven totes les seves pertinences al cotxe, tancaven la porta del portamaletes i s’allunyaven amb la noia, qui només va poder retornar una mirada fugaç cap atràs.
Ara, aquell noi només volia formar part del gelat de maduixa que havia caigut a l’asfalt, fondre’s lentament i quedar-se una taca. Però allí es quedà, amb la neula del seu gelat a la mà i la camisa descordada, petrificat, incapaç d’assimilar que demà no hi hauria ni habitació de mobles monstruosos ni caleta a mitja tarda, quan el sol ja no calenta tant. Els cotxes li pitaven quan passaven pel seu costat.
I és que no havien vist a les pelis que també hi ha adéus fugaços, idèntics al seu? Potser mai havien vist una pel·licula “d’adeu fugaç” i per això ho havien fet. Potser si n’haguessin vist alguna no haurien fet el que havien fet, sabent que arribaria el moment de dir-se adéu.
Noto una forta presió al cap i em desperto amb dificultat. Em fan mal els ulls quan els obro, amb un enorme esforç. Em pesen les parpelles i em molesta la llum. Em costa pensar, el meu cervell resta entomit, com si hagués estat dintre un recipient de vidre, submergit amb formol. El, cap també em pesa i em costa mantindre'l dret. Tinc l'escena recolzada a la paret de sempre però alguna cosa ha canviat. Miro els vianants i la seva roba ha canviat. Sembla que ara tothom té calor. Dirigeixo la meva mirada al meu rellotge i m'adono que he estat més de mig mes dormint. M'agradaria fer-ho algun altre cop, això. Però no se si em tornarà a sortir.
Quan parles amb ell, t'adones que realment no està amb tu,sinó en un altre lloc.Aquesta falta d'educació li és perdonada per la cara que fa.Segurament és en un paradís mental,on ell és la capacitat de totes les coses.
UF! em dic,mentre respiro conscientment la claror de la lluna al terrat de casa(visc en un bloc de pisos en una ciutat).Estic acompanyat de la roba estesa de la veïna del 4art B;porto els peus descalços(no soporto les sabatilles a quadres ni les xancles) i noto una suau frescor que em proporciona l'oxígen necessari per continuar.
És un UF! amb multitud de connotacions i engloba un munt de vicissituds que ara no vénen al cas.Tot un dia experimentat i "viscut" (un dia més,un dia menys..),fent de saltimbanqui i mostrant la meva millor cara.Al metro m'he topat de morros amb aquella noia que un dia va abraçar-me i va cuinar uns macarrons amb verduretes i salseta funghi(estaven ben bons i ella també).La NOIA per excel.lència;la que va dormir al meu sofà quatre nits i una al meu llit(total cinc a casa).La que va anar a comprar croissants.
Quina lluna més bonica! UF! UF!
Aquí,dalt de tot,sense poder dormir;sense poder buidar la ment.Envio un SMS al meu amic;a l'únic que m'acull les nits d'insommi:"tenrecordes dl dia q vam correr sota la pluja?"
La roba de la veïna és seca.La trec,la plego,la deso al rivell.Sóc una espècie de follet nocturn i màgic.
Va noi! has de ser capaç d'escriure un petit conte sobre unes sabates petites!! I assimilo la frase animosa,forçant un mig somriure. Ho intento...sense ganes...a veure...(respiro)...
Unes sabates petites vivien en un lloc molt llunyà.Havien trobat uns peus on instal.lar-se.Eren uns peus massa grans...no existeixla perfecció...o sí...bé....però al cap i a la fi éren uns peus.I aquells peus massa grans pertanyien a un noi a qui tothom anomevava 'petitet'.
Estripo el full;esborro l'arxiu del meu cap.Apago l'ordinador?...faig un zapping.Replantejo les coses.
Més tard,uns segles abans o després,un príncep blau i desesperat per pillar a una bona mossa i dolça damisel.la,acaba tancat en un psiquiàtric anomenat El Balneari al haver perdut la xaveta intentant trobar el peu adeqüat que encaixés dins la sabata fashion trobada per casualitat(?) a l'escalinata de Palau.Els peus d'aquella época eren molt molt grans per una sabata tan minúscula.Probablement aquella sabata li havia caigut a una nina d'alguna nena que corria o passava per allí.
Em ve al cap una història que un amic m'ha explicat...
En l'actualitat,en aquests dies d'indignació i confusions,existeixen,molt apropet nostre,unes sabates que un pare amb peus petits ha deixat en herència al seu fill,que te uns peus petits però més grans.I el fill que és un bon noi cada matí es calça les sabates petites per mantenir viu el record i ser fidel als desitjos del pare.Li fan una mica de mal els dits dels peus i camina amb molta cura;fent saltirons.(Fa gràcia si el veus des de fóra).De vegades se li escapa una llagrimeta rodolant galtes avall,però el noi ho dissimula bé amb un somriure franc i transparent...i els dies van passant,1 2 3 4 i molts més,i què?... dons que arriba el dia en que els peus se li han fet una mica més petits.I grans i petits,tots contents!!Les sabates ,a la fi,han trobat uns peus a la seva mida.Quin final més bonic.
Un final així no em sembla coherent;he de consultar l'hemeroteca dels finals màgics del contes petits. (2 hores més tard) Diu la versió oficial que les coses no van anar ben bé així.Us ho aclareixo. Resulta que els peus grans no es van fer més petits;tot al contrari.Van crèixer i crèixer fins rebentar les sabates,permetent amb aquest fet,que el noi descobrís que era molt millor caminar descalç.I el noi va començar a caminar i caminar,xino-xano.I va arribar a una terra fresca,verda i humida on hi va trobar un castelldefusta i va descobrir que en realitat era un príncepcasat amb una princesaqueduiaunessabatesmoltspetitesdecristallenunspeuspetitetspetitetspetitets.
Ja acabaré i faré les correcions més tard.De moment guardo l'esborrany.
