unes sabates petites

Va noi! has de ser capaç d'escriure un petit conte sobre unes sabates petites!!
I assimilo la frase animosa,forçant un mig somriure.
Ho intento...sense ganes...a veure...(respiro)...

Unes sabates petites vivien en un lloc molt llunyà.Havien trobat uns peus on instal.lar-se.Eren uns peus massa grans...no existeix la perfecció...o sí...bé....   però al cap i a la fi éren uns peus.I aquells peus massa grans pertanyien a un noi a qui tothom anomevava 'petitet'.

Estripo el full;esborro l'arxiu del meu cap.Apago l'ordinador?...faig un zapping.Replantejo les coses.

Més tard,uns segles abans o després,un príncep blau i desesperat per pillar a una bona mossa i dolça damisel.la,acaba tancat en un psiquiàtric anomenat El Balneari  al haver perdut la xaveta intentant trobar el peu adeqüat que encaixés dins la sabata fashion trobada per casualitat(?) a l'escalinata de Palau.Els peus d'aquella época eren molt molt grans per una sabata tan minúscula.Probablement aquella sabata li havia caigut a una nina d'alguna nena que corria o passava per allí.

Em ve al cap una història que un amic m'ha explicat...

En l'actualitat,en aquests dies d'indignació i confusions,existeixen,molt apropet nostre,unes sabates que un pare amb peus petits ha deixat en herència al seu fill,que te uns peus petits però més grans.I el fill que és un bon noi cada matí  es calça les sabates petites per mantenir viu el record i ser fidel als desitjos del pare.Li fan una mica de mal els dits dels peus i camina amb molta cura;fent saltirons.(Fa gràcia si el veus des de fóra).De vegades se li escapa una llagrimeta rodolant galtes avall,però el noi ho dissimula bé amb un somriure franc i transparent...i els dies van passant,1 2 3 4 i molts més,i què?...
dons que arriba el dia en que els peus se li han fet una mica més petits.I grans i petits,tots contents!!Les sabates ,a la fi,han trobat uns peus a la seva mida.Quin final més bonic.

Un final així no em sembla coherent;he de consultar l'hemeroteca dels finals màgics del contes petits.
(2 hores més tard)
Diu la versió oficial que les coses no van anar ben bé així.Us ho aclareixo.
Resulta que els peus grans no es van fer més petits;tot al contrari.Van crèixer i crèixer fins rebentar les sabates,permetent amb aquest fet,que el noi descobrís que era molt millor caminar descalç.I el noi va començar a caminar i caminar,xino-xano.I va arribar a una terra fresca,verda i humida on hi va trobar un castelldefusta i va descobrir que en realitat era un príncepcasat amb una princesaqueduiaunessabatesmoltspetitesdecristallenunspeuspetitetspetitetspetitets.

Ja acabaré i faré les correcions més tard.De moment guardo l'esborrany.

La ciutat de la mort o la mort dels paraigües.

Quan arriba a l’estació ja és ben entrada la nit. Baixa del tren amb tranquil·litat, 

és l’únic que ho fa. No queda ningú més. S’adona que ha estat plovent. 

Tot el dia, li diu un operari.

Deixa l’estació i es posa a caminar pels carrers d’aquella ciutat. L’humitat és palpable. Però hi ha una altra cosa que fa endevinar que ha estat plovent. El viatger es troba amb un paraigua trencat, al terra. Se’l mira amb compassió. El vent no n’ha tingut amb ell, de compassió.

Així, aquell home, que ha arribat a una ciutat enmig de la nit continua el seu trajecte. Es troba un altre paraigua trencat, a sobre un banc. Es para al seu davant i es fica la mà a la barbeta. Dos paraigües trencats, pensa. I continua el viatge.

En una paperera hi ha un altre paraigua, esguerrat. L’home no se’n sap avenir. Aixeca el cap i mira al seu voltant, on descobreix les restes d’una cruenta batalla. Hi ha moltíssims paraigües abandonats. Paraigües que han cedit contra la tempesta i que, al perdre la seva funció han estat tirats.

N’hi ha per tot arreu, per tots els carrers. A sobre els bancs i a la gespa. Enfront els aparadors i a les boques de metro. A la vorera i a sobre els cotxes. A les papereres.

L’home, que no pot suportar allò que veu, obre la bossa que porta penjada i, en veure el seu paraigua, pensa que el pròxim cop que plogui no l’obrirà. Li evitarà d’aquesta manera la lluita contra els capricis de vents i tempestes.

(A Laura, Joan i Jessica)

aquest sóc jo?

Potser.

He baixat al refugi del meu amic per fer-li una visita sorpresa.Em dic mr.Kimberly i pertanyo a l'univers dels solitaris que busquen a d'altres solitaris per compartir la solitud.Això sembla una estació de metro perduda en una gran ciutat.En aquestes hores només puc sentir el ressó d'allò que ha succeït durant el dia.Ara els passadissos dormen.No hi ha ningú,però les càmeres de seguretat em vigilen.El vigilant vol veure el que faig.Sóc un ratolí dins el laberint;un experiment.I ben bé no sé ni com ni per què són aquí.Quina de les meves últimes decisions ha fet que hagi acceptat el joc.Començo a sentir els nervis al pit.I no trobo a mr.Wandering.Fins i tot podria ser que ara mateix estigués en un món oníric creat per la meva ment evasiva o tot això fos fruit d'una de les meves borratxeres de tetra-brick.

Sóc jo aquest que veig? i tu,em veus a mi? La meva inconstància?

Digue'm alguna veritat;ho necessito.Fes-me un senyal.

Tots els dies a la mateixa hora.

Tots els dies a la mateixa hora deixa de concentrar-me en els llibre que el mantenen absort. Fica els punts de llibres corresponents a les pàgines que pertoquen i tanca els llibres.

                Tots els dies a la mateixa hora s’aixeca de la cadira i s’aproxima a la finestra, que obre per mirar a l’exterior, assomant-se al pati de llums.

                Tots els dies a la mateixa sap quan és el moment de fer el descans a l’àrdua feina d’estudi. De sobte una rítmica melodia sobrevé la pau en que es trobava immers l’edifici. Veu com totes les finestres de l’edifici que miren el pati de llums sobren i allí els tenim, tots els veïns traient el nas, mirant cap a la mateixa direcció.

                Tots els dies a la mateixa hora tots els veïns ens trobem al so de “Stealin’ Apples”.

                Hi és l’arquitecte del davant, amb els seus  vestits d’etiqueta; hi és la senyora amb bata que començava a fer el dinar quan la música ha començat a sonar; hi és la noia jove, que mira amb les celles frunzides, preocupada; hi és la parella de la noia jove, que mira des d’una altra finestra. També hi és ell, que com tots els dies assoma el cap al pati de llums per mirar la finestra de l’àtic. I com tots els dies a la mateixa hora, ningú veu res del que passa a l’interior.

                Quan aquella música s’atura, quan s’acaba, tothom torna al que s’estava fent. Com si no hagués hagut cap lapse en el temps.

                Mai sabrem què fa quan fa sonar aquella rítmica i diabòlicament enganxosa melodia. No es deixa veure. I allò queda com un vincle secret entre els veïns, que no se suporten.

Be my man (Asa) i la bogeria.

Aquell dia no m’havia aixecat amb bon peu i semblava que ningú ho hagués fet. Amb lentitud i desgana em vaig vestir i vaig baixar a esmorzar al lloc de sempre, on vaig comprovar que la lentitud i la desgana eren la dinàmica del dia a totes parts. Els personatges que de costum habitaven aquell tuguri s’estaven allí, impassibles a la translació i la rotació del planeta. Com de costum. Ningú tenia una meta fixa. Uns s’estaven a la barra, on tenien el seu lloc assignat  per sempre (tothom ho sabia i ho respectava), els altres s’estaven a les tauletes. A ningú li molestava prendre’s el cafè al  costat del ketchup i la maonesa.

Els propietaris del local seguien discutint en l’etern enfrontament de tots els matins: si els treballadors s’havien d’espavilar  o no. Ella estava molt enfadada, ell ho intentava suavitzar. Un altre dia, com tots els altres dies que havia esmorzat en aquell local, no m’hagués importat sentir aquella discussió, que ja formava part de la meva rutina diària. Però aquell dia m’havia despertat amb el peu equivocat. Hi havia dies que, estant a la feina, em preguntava com seria el dia sense haver-lo començat sentint aquella discussió.

Un d’aquells parroquians assidus, es va aixecar i va engegar el reproductor del local (una d’aquelles maquinetes  que introdueixes una moneda i sona la música que tu vols), va escollir una cançó i va revolucionar el local al complet.

Tothom va embogir. Es van aixecar sobtadament de les seves taules i es van posar a ballar. Moviments rítmics i espasmòdics. Cossos que es flexionaven d’una manera impossible. Saltaven, rodaven. Pujaven a sobre les taules. O tan sols ballaven asseguts als taborets de la barra, contagiats per aquella bogeria.

Jo, des del meu lloc estant, després de la sorpresa inicial i mirant-m’ho des de la distància, no vaig poder evitar que les meves cames es moguessin sota la taula.

La música va parar. Tothom va quedar quiet. La seva cara de desconcert mostrava que no entenien què feien fora del seu lloc pre-assignat al local. Tothom va tornar al seu lloc, uns a la barra, els altres a la seva tauleta. Els propietaris van començar a discutir sobre els treballadors. El ketchup i la maonesa seguien estant a totes les taules. A la meva hi havia la tasseta de cafè buida. El ritme del matí allí dintre tornava a ser el lent de tots els dies

Després de pagar, vaig sortir. Pel camí cap al treball tenia aquella cançó al cap. Per què no m’havia aixecat a ballar amb tota aquella bogeria?

Mambo Solitario

Des que la vaig sentir per primer cop, me’n vaig quedar enamorat. Tot mirant “Mapa del Sons de Tòquio”, vaig sentir aquesta peça, a l’inici del film.

La cançó, composta per Kraak and Smack apareixia de fons, acompanyant un seguit de plànols de canals que travessaven la ciutat de Tòquio. També hi havia ponts i vaixells. I moltes llums.  Vaig pensar que imatge i so, es mesclaven perfectament i conformaven una autèntica obra poètica. Vaig sortir del cinema, i pensava amb aquella cançó, que s’anava esborrant (molt a pesar meu) de la meva memòria.

Un dia vam decidir fer un viatge a una altra ciutat. Una ciutat molt gran, on vaig trobar la películ·la i me la vaig comprar per poder-la veure tan cops com m’agradés. Vaig buscar el nom de la cançó als crèdits i immediatament vaig cercar-la.

No parava d’escoltar-la. Ara encara la sento i l’escolto. I sempre que ho faig em venen infinitats d’idees a la ment, un bombardejament massiu d’imatges i lletres, que m’obliguen a escriure o a somiar.

Sempre que tania l’ocasió em posava l’inici de la pel·lícula, el “viatge pels canals” i amb el “mambo solitario” de fons, em gitava a la barca en que viatjava, mirant al cel. Aquest era interromput pels ponts que salvaven els canals. Intermitents com una llum parpadejant, com un núvol que passa davant el sol.

Quan acabava el meu viatge, tancava el reproductor de DVD i la TV i em quedava en silenci. Tan sols em quedava el record de mil imatges nocturnes i silencioses, que avançaven, com en la pel·lícula. Tots els llums d’una ciutat parpadejant. I el so d’una trompeta

La sensació que em produeixen els trens.

     S’aproxima un tren. Sento el soroll quan s’aproxima i la vibració del terra. Sempre em produeix una certa emoció quan arriba un d’aquests vehicles subterranis allargassats,  un ésser metàl·lic que recorre els túnels foscos a tota velocitat. Sembla que tingui vida pròpia.

           Quan un tren s’atura, es carrega de gent i marxa, tot torna a començar, infinitats d’històries noves i mons paral·lels que es creuen, canviant per sempre. Els nervis es poden notar: pesen moltíssim a l’ambient quan una multitud està esperant.

            I així és. El tren para, les portes s’obren, uns baixen i els de l’estació es fan lloc per entrar. Es tanquen les portes i, lentament comença una cursa que es acabarà sent vertiginosa. El seu soroll, semblant al d’una aspiradora, es va apagant, perdent-se en la llunyania. L'aire que desprén, també.

            A l’estació, les poques persones que queden, noten una sensació ambigua. No saben que els passa. Exactament, no se’n adonen que acaben de presenciar el principi i la fi.

            De sobte, observant tot això des de la llunyania, he tingut una idea. Canviaré el color de la meva perspectiva. Ara quan arribi un tren, tot es veurà en blanc i negre o potser, en tons sèpia. Així tot desprendrà una certa melancolia alegre, com aquells que sostenen la felicitat d’uns temps passats.

            Potser també hi posaré alguna música de fons, com alguna banda de jazz, que remarcarà els sentiments produïts pels colors

            Tot serà moviment. Un anar i tornar frenètic.