Despertar.

Noto una forta presió al cap i em desperto amb dificultat. Em fan mal els ulls quan els obro, amb un enorme esforç. Em pesen les parpelles i em molesta la llum. Em costa pensar, el meu cervell resta entomit, com si hagués estat dintre un recipient de vidre, submergit amb formol. El, cap també em pesa i em costa mantindre'l dret. Tinc l'escena recolzada a la paret de sempre però alguna cosa ha canviat. Miro els vianants i la seva roba ha canviat. Sembla que ara tothom té calor. Dirigeixo la meva mirada al meu rellotge i m'adono que he estat més de mig mes dormint. M'agradaria fer-ho algun altre cop, això. Però no se si em tornarà a sortir.

Absent-minded

Quan parles amb ell, t'adones que realment no està amb tu,sinó en un altre lloc.Aquesta falta d'educació li és perdonada per la cara que fa.Segurament és en un  paradís mental,on ell és la capacitat de totes les coses.

inSoMniS

UF! em dic,mentre respiro conscientment la claror de la lluna al terrat de casa(visc en un bloc de pisos en una ciutat).Estic acompanyat de la roba estesa de la veïna del 4art B;porto els peus descalços(no soporto les sabatilles a quadres ni les xancles) i noto una suau frescor que em proporciona l'oxígen necessari per continuar.

És un UF! amb multitud de connotacions i engloba un munt de vicissituds que ara no vénen al cas.Tot un dia experimentat i "viscut" (un dia més,un dia menys..),fent de saltimbanqui i mostrant la meva millor cara.Al metro m'he topat de morros amb aquella noia que un dia va abraçar-me i va cuinar uns macarrons amb verduretes i salseta funghi(estaven ben bons i ella també).La NOIA per excel.lència;la que va dormir al meu sofà quatre nits i una al meu llit(total  cinc a casa).La que va anar a comprar croissants.

Quina lluna més bonica! UF! UF!

Aquí,dalt de tot,sense poder dormir;sense poder buidar la ment.Envio un SMS al meu amic;a l'únic que m'acull les nits d'insommi:"tenrecordes dl dia q vam correr sota la pluja?"

La roba de la veïna és seca.La trec,la plego,la deso al rivell.Sóc una espècie de follet nocturn i màgic.

unes sabates petites

Va noi! has de ser capaç d'escriure un petit conte sobre unes sabates petites!!
I assimilo la frase animosa,forçant un mig somriure.
Ho intento...sense ganes...a veure...(respiro)...

Unes sabates petites vivien en un lloc molt llunyà.Havien trobat uns peus on instal.lar-se.Eren uns peus massa grans...no existeix la perfecció...o sí...bé....   però al cap i a la fi éren uns peus.I aquells peus massa grans pertanyien a un noi a qui tothom anomevava 'petitet'.

Estripo el full;esborro l'arxiu del meu cap.Apago l'ordinador?...faig un zapping.Replantejo les coses.

Més tard,uns segles abans o després,un príncep blau i desesperat per pillar a una bona mossa i dolça damisel.la,acaba tancat en un psiquiàtric anomenat El Balneari  al haver perdut la xaveta intentant trobar el peu adeqüat que encaixés dins la sabata fashion trobada per casualitat(?) a l'escalinata de Palau.Els peus d'aquella época eren molt molt grans per una sabata tan minúscula.Probablement aquella sabata li havia caigut a una nina d'alguna nena que corria o passava per allí.

Em ve al cap una història que un amic m'ha explicat...

En l'actualitat,en aquests dies d'indignació i confusions,existeixen,molt apropet nostre,unes sabates que un pare amb peus petits ha deixat en herència al seu fill,que te uns peus petits però més grans.I el fill que és un bon noi cada matí  es calça les sabates petites per mantenir viu el record i ser fidel als desitjos del pare.Li fan una mica de mal els dits dels peus i camina amb molta cura;fent saltirons.(Fa gràcia si el veus des de fóra).De vegades se li escapa una llagrimeta rodolant galtes avall,però el noi ho dissimula bé amb un somriure franc i transparent...i els dies van passant,1 2 3 4 i molts més,i què?...
dons que arriba el dia en que els peus se li han fet una mica més petits.I grans i petits,tots contents!!Les sabates ,a la fi,han trobat uns peus a la seva mida.Quin final més bonic.

Un final així no em sembla coherent;he de consultar l'hemeroteca dels finals màgics del contes petits.
(2 hores més tard)
Diu la versió oficial que les coses no van anar ben bé així.Us ho aclareixo.
Resulta que els peus grans no es van fer més petits;tot al contrari.Van crèixer i crèixer fins rebentar les sabates,permetent amb aquest fet,que el noi descobrís que era molt millor caminar descalç.I el noi va començar a caminar i caminar,xino-xano.I va arribar a una terra fresca,verda i humida on hi va trobar un castelldefusta i va descobrir que en realitat era un príncepcasat amb una princesaqueduiaunessabatesmoltspetitesdecristallenunspeuspetitetspetitetspetitets.

Ja acabaré i faré les correcions més tard.De moment guardo l'esborrany.

La ciutat de la mort o la mort dels paraigües.

Quan arriba a l’estació ja és ben entrada la nit. Baixa del tren amb tranquil·litat, 

és l’únic que ho fa. No queda ningú més. S’adona que ha estat plovent. 

Tot el dia, li diu un operari.

Deixa l’estació i es posa a caminar pels carrers d’aquella ciutat. L’humitat és palpable. Però hi ha una altra cosa que fa endevinar que ha estat plovent. El viatger es troba amb un paraigua trencat, al terra. Se’l mira amb compassió. El vent no n’ha tingut amb ell, de compassió.

Així, aquell home, que ha arribat a una ciutat enmig de la nit continua el seu trajecte. Es troba un altre paraigua trencat, a sobre un banc. Es para al seu davant i es fica la mà a la barbeta. Dos paraigües trencats, pensa. I continua el viatge.

En una paperera hi ha un altre paraigua, esguerrat. L’home no se’n sap avenir. Aixeca el cap i mira al seu voltant, on descobreix les restes d’una cruenta batalla. Hi ha moltíssims paraigües abandonats. Paraigües que han cedit contra la tempesta i que, al perdre la seva funció han estat tirats.

N’hi ha per tot arreu, per tots els carrers. A sobre els bancs i a la gespa. Enfront els aparadors i a les boques de metro. A la vorera i a sobre els cotxes. A les papereres.

L’home, que no pot suportar allò que veu, obre la bossa que porta penjada i, en veure el seu paraigua, pensa que el pròxim cop que plogui no l’obrirà. Li evitarà d’aquesta manera la lluita contra els capricis de vents i tempestes.

(A Laura, Joan i Jessica)

aquest sóc jo?

Potser.

He baixat al refugi del meu amic per fer-li una visita sorpresa.Em dic mr.Kimberly i pertanyo a l'univers dels solitaris que busquen a d'altres solitaris per compartir la solitud.Això sembla una estació de metro perduda en una gran ciutat.En aquestes hores només puc sentir el ressó d'allò que ha succeït durant el dia.Ara els passadissos dormen.No hi ha ningú,però les càmeres de seguretat em vigilen.El vigilant vol veure el que faig.Sóc un ratolí dins el laberint;un experiment.I ben bé no sé ni com ni per què són aquí.Quina de les meves últimes decisions ha fet que hagi acceptat el joc.Començo a sentir els nervis al pit.I no trobo a mr.Wandering.Fins i tot podria ser que ara mateix estigués en un món oníric creat per la meva ment evasiva o tot això fos fruit d'una de les meves borratxeres de tetra-brick.

Sóc jo aquest que veig? i tu,em veus a mi? La meva inconstància?

Digue'm alguna veritat;ho necessito.Fes-me un senyal.

Tots els dies a la mateixa hora.

Tots els dies a la mateixa hora deixa de concentrar-me en els llibre que el mantenen absort. Fica els punts de llibres corresponents a les pàgines que pertoquen i tanca els llibres.

                Tots els dies a la mateixa hora s’aixeca de la cadira i s’aproxima a la finestra, que obre per mirar a l’exterior, assomant-se al pati de llums.

                Tots els dies a la mateixa sap quan és el moment de fer el descans a l’àrdua feina d’estudi. De sobte una rítmica melodia sobrevé la pau en que es trobava immers l’edifici. Veu com totes les finestres de l’edifici que miren el pati de llums sobren i allí els tenim, tots els veïns traient el nas, mirant cap a la mateixa direcció.

                Tots els dies a la mateixa hora tots els veïns ens trobem al so de “Stealin’ Apples”.

                Hi és l’arquitecte del davant, amb els seus  vestits d’etiqueta; hi és la senyora amb bata que començava a fer el dinar quan la música ha començat a sonar; hi és la noia jove, que mira amb les celles frunzides, preocupada; hi és la parella de la noia jove, que mira des d’una altra finestra. També hi és ell, que com tots els dies assoma el cap al pati de llums per mirar la finestra de l’àtic. I com tots els dies a la mateixa hora, ningú veu res del que passa a l’interior.

                Quan aquella música s’atura, quan s’acaba, tothom torna al que s’estava fent. Com si no hagués hagut cap lapse en el temps.

                Mai sabrem què fa quan fa sonar aquella rítmica i diabòlicament enganxosa melodia. No es deixa veure. I allò queda com un vincle secret entre els veïns, que no se suporten.