L'engany.

     M’adormo i començo a somiar, com tants altres cops, amb aquell viatge que vaig fer fa uns quants anys. Sol i amb tan sols una motxilla per equipatge faig cap, des d’un punt indeterminat d’Europa, fins el Japó. Sempre m’ha cridat l’atenció la seva cultura, la seva música, la seva gent... De la mateixa manera que Europa crida l’atenció dels japonesos. La cultura europea i la japonesa són com dos gegants, que tot i estar ben separats, allarguen els braços per intentar tocar-se. S’atreuen per ser completament diferents.

     De les quatre illes que formen el Japó, el meu destí és la més petita, la de Shikoku. Un pont metàl•lic magnificent la connecta amb la illa Honshu, la més gran i on es troba la capital, Tokio. Aquell pont em va fer sentir insignificant.
     A l’estació d’autocars de la petita cuitat on vaig arribar hi ha una gran multitud atrafegada amb corre-cuita en tots direccions, però un cop fora, la petita ciutat on he arribat és un mar de tranquil•litat. Fins aquí el somni és ben bé clavat a la realitat. Arribats fins aquest punt, però, la cosa es torça. I el punt d’inflexió sempre el marca el vell temple sintoista.
     Quan passo per davant seu no entro a visitar aquella tipologia templaria, amb el seu característic jardinet , com vaig fer al viatge. Passo de llarg. I quan estic a punt de deixar-lo enrere una veu em crida pel meu nom.
- ******, on vas?
     Aquella veu em clava al terra. No em deixa moure, m’ha petrificat els músculs. Tot i així no em giro per mirar qui em parla. No puc, a pesar de les ganes que tinc de fer-ho. Tinc la mirada clavada en un punt indeterminat, en el mar de cirerers florits.
- Per què no et gires, ******? - insisteix aquella veu càndia.
-Tinc por a canviar l’ordre de les coses- contesto jo. Quasi no em surt la veu i he de fer un esforç ingent. –Jo tan sols he de passar el temple. L’he de passar com ho vaig fer al viatge que vaig fer de veres- continuo.
-I que significa “de veres””? On és la línia que separa la “realitat” del somni? Per que no pots ser ara a la realitat i ser en un somni quan et penses que tot és real?.
-No em diràs qui ets... Porto interminables nits somiant amb tu i no en se el teu nom- li pregunto desafiant-la.
-Portes interminables nits somiant amb mi i no saps qui sóc. Portes tantes nits somiant amb mi i encara no t’has girat per veure qui sóc... - noto com la seva veu es va esmorteint.
     Així, poc a poc, quan tinc el valor suficient per girar-me, quan l’idea de girar-me i el gest per fer-ho es concentra a lla meva cintura, quan començo fer realitat el fet de girar, veig com tot s’esvaneix. Els cirerers perden la forma, els edificis també i la veu es fa cada cop més silenciosa. La gent que va d’aquí cap allà es converteixen en remolins i perden el color, la forma.
    
     Em desperto suat, miro el meu voltant i veig una estació de metro buida. Sóc al costat d’una màquina de fotos. El rellotge marca les 03:45 de la matinada i el soroll somort de la ciutat de dalt m’arriba tan esmorteït que sembla irreal. No estic acostumat a ser on sóc en silenci. Mai hagués pensat que el silenci es podes sentir així. Em falta el soroll de la gent i el tràfec d’aquesta cap aquí i cap allà. Això em trasbalsa i fa que pensi amb els conceptes realitat-somni, fins el punt de preguntar-me on estic vivint realment, que és realitat i que és somni.
     Aquest somni persistent encara em martiritzarà moltes nits més, fent que em desperti amb una suor freda i sobresaltat. S’han preguntat mai on som realment?
     Ara mateix no se on sóc. Recapitulo: sóc en una estació de metro a l’hora més fosca de la nit. No se que pensar.

Et voilà! El joc de la ment.