Els
grans finestrals del locals 24 hores de les àrees de servei de les autopistes
ofereixen una alternativa obligatòria després de la pluja. Des d’allí
pot contemplar el cel gris, amenaçador. I els milions de gotetes als vidres del
camions aturats. Els paraigües i les corredisses. El fred humit. I l’olor. I el
vidre del costat de la taula, que li transmet un magnetisme, que l’acaba
fusionant amb l’exterior. Ja no hi ha ni dintre ni fora. Es crea una mena de
no-lloc primigeni. Et in Arcadia ego.
La
gavardina és al penja-robes, amb el barret. Sempre li pregunten per què hi ha d’anar
allà. Que és perillós. Però ho porta fent tan de temps que s’ha convertit en
vital. Els pneumàtics, amb contacte amb l’asfalt moll, fan aquell soroll continu
que tan li agrada. Amb el vent, l’aigua de la finestra fa una línia d’aigua. Mai
ha acabat de ploure definitivament, durant el viatge des de casa fins l’àrea de
servei acostuma a ploure un altre cop, amb menys intensitat. I el vehicle es
converteix en una caixa de percussions.
Quan
hi arriba, potser si que ha deixat de ploure, però l’ambient és contradictori.
Quiet i amenaçador.
"Cafè,
si-us-plau".
No hay comentarios:
Publicar un comentario