Entrar al local de sempre era com fer-ho a la
sala de les escultures del museu que mai havia estat i que s’imaginava
arrodonida i amb altíssims basaments, que suportaven estàtiques escultures de
mirades severes i greus.
En canvi les escultures que ell solia sovintejar no
eren fredes ni de marbre i, encara que n’hi havia de diversos colors, totes
desprenien una calidesa torbadora. Tampoc eren estàtiques, com les que se
suposa que ha d’haver a un museu. Les seves es movien, descrivien corves
impossibles amb les caderes, tenien una mirada viva i uns llavis més rojos del
que és habitual.
El seu museu particular tampoc era tan lluminós com els que
visiten els estudiosos d’art. Era més llòbrec i amb alguns neons de colors. Però si t'habitues a visitar-lo amb assiduitat, t'hi sents còmode.
Tot i així ell les considera dees, amb un
poder absolut sobre els seus observadors. Les considera una mena de
sacerdotesses, duent a terme un ritual iniciàtic, òrfic. Això si, lleugeres de
roba, com les estàtues dels museus de veritat. Aquí no es paga a l’entrada. Et
pots permetre el luxe de fer-li l’ofrena a la dea mentre balla. I això el fa
content.
A vegades l'acompanya la seva senyora, qui, secretament es queda amb tots aquells moviments.