Jules a la cafeteria.

-Com vaig conèixer en Jules?- es queda pensarós una estona i afegeix dubitatiu -va ser en una cafeteria parisina un dia gris i plujós, fa anys, quan era estudiant d'intercanvi. M'hi havia refugiat perquè tenia por que l'aigua em mullés els apunts. Vaig buscar la primera cafeteria de grans finestrals i hi vaig entrar"-.

-No ho sabia tot això. Hi ha quèlcom que desconec de tu. Com de'n Jules.

-Jo també. No se si acabo de conèixer en Jules. De la mateixa menera que no se si, fa anys,  vaig ser un alumne d'intercanvi.

Els seus pits i el Bé Comú.

La meva companya de pis solia anar amb els pits descoberts. Eren uns pits no massa grans, que sempre em feien venir al cap la imatge de la Llibertat guiant el Poble. I blancs, tan blancs que pensava que algun dia serien atravessats per la llum.

Els veïns, els que no intentaven copsar un pit blanquinós amb una mirada tan ràpida que semblava un tic nerviós o els que et venien a buscar algun ingredient d'urgència per fer el dinar, estaven profundament atabalats. Pensaven durant tot el dia que s'havia de posar remei a una indignitat de tal magnitud, que rebaixava la moral de l'ésser humà a la de l'animal procreador. Perquè clar, compartir pis amb un noi i anar per casa amb els pits al descobert era indici fornicatori.

Quants cops m'he preguntat què hagués passat si haguessin descobert que sota d'aquelles finestres on la meva companya liberal ensenyava els pits no massa voluminosos hi havia uns malucs i unes cames despullades que no quedaven al descobert a la finestra. Que la roba li feia un noseque i que se l'havia de llevar. Que hi havia una estreta relació amb la llibertat personal i, de passada, col·lectiva, que potser els veïns no entendrien per una qüestió generacional.

Pensaven durant tot el dia que s'havia de posar remei a una indignitat de tal magnitud. Però que aquella noia no havia de deixar mai l'edifici. Aquella era una indignitat, si. Però una indignitat secretament necessària per al bé de la comunitat de veïns. I la idea del Bé comú s'igualava a la imatge d'un pit i una mà. O un llavi i un pit. O al de la carn càlida i blanca. O a la de la tremolor de cames.

"El narrador-despullador".

Va ser d'aquesta manera que va arribar a la conclusió que havia d'acabar la seva pel·lícula. Havia de deixar de ser el narrador, deia. Convertir-se en l'actor principal, deia. I això el va portar a buscar-se un sustitut que, de trobar-lo, tan sols li hauria de deixar la seva veu. I res més?, li preguntaven tots els candidats aquella setmana en que, malaltíssament, dia i nit sense parar, buscava i escoltava entre el centenar de persones que es van prestar.

Quan el va trobar (una veu greu, seriosa, cerimoniosa i taxativa però malenconiosa alhora) va respirar tranquil, deixant que Rachmaninov tornés a tocar lliurement al seu cap. Ara ja tenia una veu en off, un narrador omniscient, que tot ho veu i tot ho sap, que s'introdueix en la psique més íntima de cada personatge i el despulla. Un narrador-despullador. I tenia, també, la veu que tancaria el capítol i acabaria la seva pel·lícula.

La primera feina del nou narrador seria, després d'una breu i correcta introducció, explicar el suicidi del protagonista.

Stripper.

"Hi vaig totes les nits. Ja em pots considerar un dement, com fan alguns. Hi continuaré anant cada nit. Perquè... jo no  sóc com tots aquells miserables que em rodegen cada nit. Compte, t'ho dic sabent que no està bé diferenciar-me a mi mateix de la resta. I menys, quan els que fem és, més o menys, el mateix: reunir-nos en aquell local fosc i humit per veure com ballen un grapat de noies amb poca roba, les quals són conscients del poder que tenen en aquell moment.  Però la meva mirada no és la mateixa que la dels demés, no. Hauries de veure'ls com les miren, Déu meu! I si veiessis com la miren a ella... Això, veus, això és el que em fa més mal de tot plegat.

A mi el que m'agrada - i el que em fa assistir cada nit, com qui asisteix a una mena d'eucaristia sagrada, és la seva mirada. Entre perduda i alcholitzada, tot i que no va alcholitzada i ves a saber si perduda. Encara que el seu ball descrigui infinitat de corbes, ralentitzades en el devenir temporal és la seva mirada impassible la que em torba. Ella sap que no sóc com la resta, crec. I això encara em torba més."

Gravity.

"She needed no bra -she was independent, even of gravity-(...)

(Zadie Smitth, "White teeth")

Metafísica Subterrànea.

"...llavors amb què deu consistir la unió del cos amb l'ànima?" li pregunto al rodamóns professional. I ell en resta pensarós. És el que sempre fa quan hi ha alguna qüestió que realment li interessa. Se que li interessa perquè, quan alguna cosa no li interessa o no en coneix la resposta es fa l'adormit. Ara, però, intenta buscar una solució. "No ho se... No les acabo d'entendre massa aquestes dualitats metafísiques, la veritat. Però puc mirar si en algun dels meus llibres hi ha la definició d'aquesta unió."

Com no pot portar tots els seus llibres al seu carret, demana a alguns amics que li deixin guardar els seus tresors a les seves llars. Així, fa un copet al seu gos i ambdós s'aixequen. Segurament la resposta de la història metafísica occidental arribara, com a molt tard, al vespre, abans que el vell guarda, tanqui l'entrada a l'estació.

Quan comencen a allunyar-se, el meu amic comença a xiular aquella cançó que sempre xiula i que, segons ell, l'única que xiularà mai: O mio babbino caro.

"Senyor Bones!" crido. "Sr Bones! És això! No cal que ho vagi a buscar! Amb això consiteix la unió del cos i l'ànima!

Les vaques a la matinada.