The Lost Underground Station

lunes, 20 de mayo de 2013

Linkin' pen.

Ell creu que no el veig. Però fa temps que dissimulo. El veig per la cua de l'ull. Està massa concentrat en el que estigui fent. Em mira una bona estona i torna a la seva llibreta i no se si escriu alguna cosa o m'està dibuixant a mi. Això últim tampoc ho puc confirmar amb certesa. Fingeixo una certa incertesa per no caure en l'egocentrisme. Però crec que en el fons, estic segur que aquell llapis o aquell boli o el que faci servir per dibuixar o escriure m'està plasmant a mi de la forma que sigui.
Arriba un dia que deixa de venir però li dono una oportunitat. Però el segon dia que no el puc veure assegut al terra a l'entrada de l'estació, just al final de les escales mecàniques, em comença a picar la curiositat. M'aixeco i vaig cap al que ha estat el seu lloc durant quasi bé una setmana. I llavors entenc el perquè d'aquella estranya connexió. 
Hi ha un dibuix al terra. Sóc jo. Però fa temps que no acostumo a buscar la meva cara reflexada enlloc. I em pregunto qui sóc, com tantes altres vegades i tanta altra gent fa.





(dibuix de Leo Colomina Alqueza)

miércoles, 15 de mayo de 2013

Quan Beethoven provoca explosions/The Fall.


    Quan menys s’ho esperava la bomba li esclatà des del llit estant. La locomotora es posà en marxa fent un llarg i eixordidor xiulet i soltant a l’aire una llarga i espessa fumarada. Tothom fumava i cridava. Fins i tot el gos d’en “Sensecama” semblava haver-se posat nerviós i bordava sense parar. Els homes forçuts treien el cavall que havia caigut a l’aigua des de dalt el pont, fent un gran esforç, reflexat en les ganyotes patètiques de les seves cares.

Somrigué, sabent que havia guanyat la batalla. Fins i tot la guerra sencera. Ara, era el general invencible que es dirigeix a les seves tropes des de dalt un penya-segat i fa ganyotes de menyspreu a l’enemic derrotat.

Però el que havia guanyat era més simple. El trofeu, el més brillant de tots, era haver guanyat la batalla contra ell mateix, en recordar d’on provenia la peça musical que constantment se li apareixia en ment. Cada cop que la sentia, al restaurant de costum, la gana se li tallava de cop i, tot murri, intentava esbrinar d’on provenia. Infructuosament. I els plats s’anaven quedant amb el menjar, dia rere dia.

Ho podria trobar a casa, n’estava convençut. Potser en un dels tants films que guardava a l’estanteria. I tot i que la idea de mirar-los un per un li semblà ingent, començà. Més tard, l’esgotament faria que fes una selecció i en descartés d’altres. Però tot l’esforç va ser en va. I la peça anava fent forat, al restaurant o al llit o quan regava les plantes del jardí.

Fins que una nit tranquil·la, abans d’apagar el llum per anar a dormir, la seva companya nombrà el film. Ràpidament, la cercà i comprovà que era aquella. I l’artefacte explosiu que restava a l’espera explotà, reduint-ho tot a milers de bocins que s’elevaven per l’aire i queien delicadament a sobre els mobles de l’habitació.

Aquella nit no dormiria, excitat. I el culpable no era ningú més que Beethoven.

lunes, 6 de mayo de 2013

Viatge i caiguda.

Perdo el coneixement i caic al terra fent un soroll sec que s’escampa infinitat de cops per la resta de túnels, com els so d’una arma automàtica repetidora. Ho se perquè ho estic veient. He sortit de mi mateix i em contemplo caient en tercera persona, a càmera súper-lenta. M’agrada fer endavant i cap endarrere.  Li crido a la figura que està caient. Li pregunto què li ha provocat aquell estat però ell continua caient, així que em torno a introduir dintre seu un altre cop.  Fins que arriba el cop sec contra el terra i el silenci.

Ara m’he tornat a despertar, però estic tan cansat que em costa parlar. Em costa una estona tornar a recuperar el meu estat de consciència. Així que no puc explicar el que he viscut fa uns moments amb paraules. Deixaré que us introduïu dintre meu, per recordar el que he vist sense moure’m del meu lloc.

I us tornaré a preguntar de nou què és realitat i què és imaginació.