El sopar dels muts.

"Corria l’any 1925. M’havien invitat a una d’aquelles festes de rics totpoderosos, on quasi tot és daurat i has de mantenir les formes. En aquell temps jo era un reporter d’un diari  prestigiós i allí em vaig veure, palplantat entre tota aquella gent, amagant la meva humilitat i traient una falsa seguretat que mai havia tingut. Una copa d’escumós a la mà, rient sonorament. Éssent presentat a tothom.

Quan ens vam asseure a sopar, una cantant afroamericana va pujar a l’escenari i, un cop instal·lats els seus músics va començar a cantar “Cry me a river” d’una manera lànguida i sensual, però commensurada. Duia un vestit que ni tan sols es podia permetre. Una legió de cambrers impol·luts va començar a servir el sopar.

-Va tot bé estimada?- preguntà el senyor Witaker a la seva senyora. Eren una de les parelles més joves de la taula.  La senyora Witaker no digué res, es va mirar la falda, on tenia l’estovalla estirada. Feia estona que es comportava d’una manera extranya. No reia dels acudits i no responia a les preguntes corteses que se li feien.

La remor de converses pròximes es mesclava amb sorolls de brindis i de coberteria en tocar els plats. En veure que havia desconnectat de la conversa de la meva taula vaig intentar sobreposar-me. “...no és així, sr. Witaker? Ha ha ha!”, deia un dels comensals al personatge que m’havia invitat a la festa. Però el senyor Witaker no contestà. Es va limitar a fer una cara extranya, preocupat per alguna cosa que als demés se’ns escapava.

Com més avançava el sopar, més silenciosa es tornava la festa. Fins i tot jo em vaig quedar callat. No sabria com explicar-ho. Hi havia alguna cosa que impossibilitava que poguéssim articular paraula alguna. I tothom n’era conscient. Tothom tenia ganes de parlar pels descosits, però no podia.

Així és com tots els comensals de la festa es van quedar callats, menjant en silenci. Tristos, acceptant un fet que se’ls escapava. Els sons típics d’un sopar ressonaven a la sala.

A l’escenari, la cantant havia emmudit. Amb una mà al micròfon mirava cap al públic amb la mirada plorosa. Al seu darrere, els músics continuaven les notes de la cançó, com si res hagués passat"

Com t'imagines Mr. Wandering?

Narrador omniscient: Aquell eremita solitari que observa tot el que el rodeja. Aquell personatge que crea històries. Aquell que es visitat infinitat de cops per amics especials. Aquell que a vegades no sap distingir entre la realitat o la ficció. Aquell, assegut amb l’esquena recolzada a la paret i amb la mirada perduda...

Com imagines a Mr. Wandering? Escriu un text (completament lliure) sobre com t’imagines al protagonista del blog “The Lost Undergroung Station” i envia’l a l’adreça thelostundergroundstation@hotmail.com i el publicarem al mateix blog. Podeu escriure amb total llibertat i podeu fer-ho com vulgueu.

Ànims i a crear!"

He perdut la pluja.

"Fa temps que no plou, allà dalt. Tothom s'està posant nerviós"-em diu tranquil·lament el rodamóns professional. "Tothom necessita una mica de pluja, de tant en tant. Fins i tot aquells a qui no agrada que plogui. La pluja renova. Activa algun mecanisme que desconeixem. Com l’atmosfera després de ploure, jo em sento nét, després d'un bon ruixat -continua, aliè a tot el que l'envolta. Com tota aquella gent, que camina depressa, buscant arribar al seu destí. Ningú parla, tan sols caminen amb pressa.

Després d'aquelles paraules del viatger incansable els dos restem callats, com si l'altre no hi fos. Jo, m'he n'he adonat que he perdut la pluja. He oblidat com cau i quin olor fa quan cau. El cel fosc i els núvols, que es desfan. El soroll que fa en caure sobre tot tipus de superfícies. Ja no recordo com mirava per la finestra. Ni quan em passava hores mirant-ho. Tampoc recordo aquella sensació d'alegria continguda, quan plovia, ni les ganes de que mai deixés de fer-ho.

El meu amic em diu que ja em portarà alguna fotografia d'un dia plujós. "Ara no en tinc cap", em diu. Però coneix algú que li'n pot donar. Després es posa a tossir. És un rodamóns amb la gola malmesa. Se que quan era més jove fumava massa, però els anys voltant per les ciutats també hi han fet forat. El seu gos, negre i envellit, aixeca el cap i el mira. Quan al seu amo li passa l'atac de tos, torna a recolzar el cap al terra i continua dormint.