Diàleg sobre la ment.

-Pot ser que se’t tanqui la ment? Així, de sobte?-li pregunto al rodamóns professional, qui de tant en tant em fa una visita fugaç. Veig com la meva pregunta l’agafa desprevingut. Es nota el seu desconcert.

-Que set’ tanqui la ment... –dubta sobre el significat de les meves paraules. Intenta buscar una espècie de sortida d’emergència, esbrinar de què parlo, tot sol. El Sr. Born és així, necessita controlar la situació.

-Si..-intento buscar les paraules exactes per exposar els fets de la manera el més clara possible –em vull referir a que de sobte la ment se’t tanqui i que deixí de ser permeable, com si de sobte hagués deixat d’existir, com si hagués marxat de sobte i això fes que fossis incapaç de  crear bones històries, com abans. Històries realment bones, em refereixo.

Però el Sr. Born no contesta. S’ha quedat adormit. No el culpo per aquest fet, sempre he pensat que és massa vell per exercir de rodamóns professional. A més hi és aquell carret ple de llibres (el gran tresor, com ell l’anomena) que deu pesar massa per estirar-lo amunt i avall.

El seu gossot negre em mira impassible i tranquil. Intenta disculpar el seu amo. “No passa res Mr. Brooks” li dic i li faig un copet al cap.

Més tard descobriré que quan el Sr. Born no pot oferir una resposta convincent (fet que no pot suportar) recorrirà al son.

(pintura de Jordi MBoixader)

Quan els personatges de la novel·la cobren vida.

“No hi ha ningun problema. Pots fer-me caminar sota la pluja. De fet, m’agrada”- li digué la noieta a l’escriptor. L’acabava de crear i ja parlava. “En canvi, l’home aquell que has creat és una mica vell... Has fet que estigui tocant l’acordió a la cantonada. Amb la que està caient no crec que pugui aguantar massa estona sota la pluja. A més hi és l’acordió... Sembla que li tingui molta estima, al seu acordió. Hauries de replantejar-te aquesta part de la història”- continuà la noieta.

L’escriptor va recolzar l’esquena a la cadira i va tirar el cap enrere.  Semblava cansat. Sota els ulls se li dibuixaven unes grans bosses blaves i, pareixia que en uns mesos hagués envellit molts anys. Es va llevar les ulleres, grosses, que va deixar amb molta cura a sobre l’escriptori.

Des de feia algun temps, quan creava personatges, alguns se li resistien, cobraven vida i intentaven rectificar-li  les novel·les. No tots, es clar. Alguns simplement ocupaven el seu lloc, immòbils, com correspon a personatges creats pel seu Déu -escriptor. Feien el que els tocava fer i no es plantejaven el seu destí. Però n’hi havia una altres que s’oposaven al que l’escriptor els manava: ells tenien unes altres idees.

“Però a l’home de l’acordió, ja li va bé ser a la cantonada tocant el seu instrument. Jo ho he decidit així i de moment no tinc planejat que mori constipat” –digué per fi l’escriptor.

Sobre el text d'un Samurai

Porto tant de temps intentant escriure el text del "La tardor del Samurai"" que ja no se si aquest text acabarà veient la llum. L'he escrit infinitats de cops. També l'he estripat moltes vegades. I només queda l'idea primigènia: el Samurai corrent entremig del bosc amb les seves sandàlies de fusta. El color verd, típic d'un bosc japonès, és per tot arreu. Fulles d'arços altíssims i molsa que s'escampa sobre les roques. Troncs caiguts sobre les fulles seques. I el pas constant de la carrera del Samurai, que fa tard a la seva cita. Fa un esforç enorme, però la seva cara és immutable, gràcies a una educació estricta. Quan arriba al lloc de reunió l'espera l'home de la ciutat que té a la noia agafada i no la deixa anar. Ella fa cara d'espantada. Els dos homes creuen les mirades sense dir res. A continuació tot passa molt ràpid. Nosaltres, però, podem ralentitzar l'acció, que a càmera lenta ens permetrà observar l'acció com a les pel·lícules, augmentant la sensació de gravetat d'aquest moment. Mentre el Samurai es treu les dues espases (una gran i l'altra petita) que du al cinturó i fa un salt cap a l'home de la ciutat que reten la noia, aquest últim, amb un somriure maliciós treu una pistola i li fa un tret. El Samurai, rep el tret quan encara és a l'aire. S'adona que tot ha acabat. Encara observant l'acció a càmera lenta, veiem com les robes del Samurai volen a l'aire. Com li canvia la cara en rebre el tret. I com poc a poc va caient al terra, on farà un últim esforç per mantenir-se dempeus. La noia caurà de genolls i es posarà a plorar.

Aquest és, bàsicament, el text que he començat centenars de cops. Mai m'agrada com l'escric. Potser algun dia el podreu llegir. De moment continuo estripant papers, intentant donar la dignitat que li pertoca a un moment tant poètic.