The Lost Underground Station

viernes, 29 de julio de 2011

L'empedradriu de les pagodes.

"Sóc l'emperadriu de les pagodes", em digué aquella figura femenina vestida amb sedes i transparències. Em feu un somriure i es posà de genollons, al meu davant, llevant-se el vel transparent que li cobria el rostre. Un ajudants li havien posat un coixinet per a que hi fiqués el genolls. I així, agenollada se'm quedà mirant.

Al seu darrere hi tenia una amplia comitiva. Unes figures, seminues, duien fruits; unes altres instruments. D'altres només duien torxes, que il·luminaven l'estació d'una manera característica.

Com em passava sovint, el meu estat de perplexitat era gran. Ja em costava determinar el que era realitat del que era somni.

Desorientat per la manera que havia estat despertat -devien ser les tres de la matinada- només vaig poder contestar "quina emperadriu de les pagodes?"

La dona, s'emportà una mà a la boca i rigué amb timidesa. "Aquella a qui Maurice Ravel va dedicar una peça musical fa tants anys..."

lunes, 25 de julio de 2011

Una mussa menys.

Tinc el cap enfuscat i no consigueixo aixecar-me d'on sóc. Costa imaginar que no tornarem a veure aquella dona-tempesta amb el pèl recollit d'aquella manera tan característica. Que aquella veu tanh poderosa s'ha apagat per sempre. Que no tornarà a crear himnes tan profunds i tan directes com els que creava. Bàlsams per a ànimes maltracrades. 

Figura perseguida, escanyolida però que atreia, apareixia constantment en la meva ment i m'era font d'inspiració. La veia amb moviment segurs i amb un caràcter tan fort. Recostada al costat d'un llit mirant-me amb cara seriosa. Parlavem, sobretot, de coses que, en realitat no tenien massa importància. Però passavem hores així.
La seva veu, continuarà fent mal al meu cervell. Ella, continuarà visitant-me. 

Sembla ser que, de moment, tot i no ser físicament en aquest món, res ha canviat per a mi. Massa cansat per pensar vaig a intentar curar el meu mal humor dormint una miqueta. Vaig a provar sort intentant no sentir la mala notícia que tothom -els que van amb pressa per aquí els subterranis- du a la boca.

martes, 19 de julio de 2011

Paisatges


Puc passar-me hores contemplant com passen els trens. De fet puc passar-me tot el dia embadalit, notant com després del relatiu silenci, neix un soroll que va augmentant. Notant com el terra cada cop vibra més. I el frenessí, un cop el tren ha parat al meu davant i tothom puja amb pressa. Llavors marxa i se'n va. El soroll decreix fins que desapareix. És llavors quan es reinicia el cicle i em creixen, un altre cop les ganes de que torni a passar. 
Ho puc arribar a veure tantes vegades que tot es distorsiona. Els sorolls es van perdent i es fan llunyans. Les formes es difuminen i apareixen colors per tot arreu.

jueves, 7 de julio de 2011

Expectació.

Vaig ficar-me el telèfon a l'orella sense obrir els ulls ni el llum. No vaig ser capaç de mirar qui em trucava i em va costar reaccionar a aquella veu. Vaig trigar una estona en reconeixer-la. La sorpresa va arribar a continuació. 

"He trobat el llibre". No vaig saber que dir. Havia trobat el llibre que jo tant havia buscat i que no trobava enlloc. L'havia trobat en un supermercat, lluny de les llibreries de culte, on tant l'havia anat a cercar. "L'he comprat. El dissabte el tindràs a les mans". I ens vam despedir. El sentiment inicial de vergonya de permanèixer a aquelles hores del dia al llit,  va deixar pas a un seguit de seqüències en blanc i negre, imaginatives (més o menys) de les escenes on aquell llibre em  transportaria. Tot i que sabia molt per damunt de què tractava, m'imaginava els seus personatges (molt semblants a altres del mateix autor) en situacions inverossímils, on realitat i irrealitat són separats per una línea tan fina que costa de veure. 

Contava els dies que faltaven per trobar-me amb aquell llibre. Cada dia imaginava què podria contenir entre les seves pàgines. Recordava altres obres del mateix autor. M'adormia pensant que tornaria a entrar en un món com aquell.

Vaig estar content de que ell hagués trobat el llibre, perque així el llibre també passaria a ser un víncle d'unió.

Ara encara recordo el llibre i tot el seu món. El mal que em va fer al llegir-lo. Un mal plaenter.

Li he explicat aquesta història al vell guarda, en un moment de la seva ronda. Ell sempre m'escolta amb atenció. Ara ha marxat per continuar amb la vigilància del túnels. I jo aprofito per dormir amb aquest record tan dolç de la meva vida passada.