The Lost Underground Station

jueves, 30 de junio de 2011

Una bola de gelat sobre l'asfalt.

Si, estava marxant. Encara que ell sabia que això havia de passar, va oblidar-ho. Tot i que ella havia de marxar en algun moment, van entregar-se a un món passional i desenfrenat. Tancats en una habitació amb olor de salabror i amb mobles vells i antics, amb un espill on la humitat havia fet els seus estralls. O a la petita cala a la vora del mar, a mitja tarda.

“Com a les pel·lícules”, pensava ell amb sovintesa. “Massa bonic”, pensava ella mentre, estant estirats al terra, els núvols els corrien per sobre i el mar picava contra les roques. Allò, com a les películ·les, duraria sempre.

I ara, aquell adolescent imberbe, amb el gelat a la mà (la bola de maduixa del qual li havia caigut al terra) i amb la camisa mig descordada, contemplava paralitzat com els pares d’aquella dea terrenal, posaven totes les seves pertinences al cotxe, tancaven la porta del portamaletes i s’allunyaven amb la noia, qui només va poder retornar una mirada fugaç cap atràs.

Ara, aquell noi només volia formar part del gelat de maduixa que havia caigut a l’asfalt, fondre’s lentament i quedar-se una taca. Però allí es quedà, amb la neula del seu gelat a la mà i la camisa descordada, petrificat, incapaç d’assimilar que demà no hi hauria ni habitació de mobles monstruosos ni caleta a mitja tarda, quan el sol ja no calenta tant. Els cotxes li pitaven quan passaven pel seu costat.

I és que no havien vist a les pelis que també hi ha adéus fugaços, idèntics al seu? Potser mai havien vist una pel·licula “d’adeu fugaç” i per això ho havien fet. Potser si n’haguessin vist alguna no haurien fet el que havien fet, sabent que arribaria el moment de dir-se adéu.

Quant em d’aprendre de la televisió...

viernes, 17 de junio de 2011

Despertar.

Noto una forta presió al cap i em desperto amb dificultat. Em fan mal els ulls quan els obro, amb un enorme esforç. Em pesen les parpelles i em molesta la llum. Em costa pensar, el meu cervell resta entomit, com si hagués estat dintre un recipient de vidre, submergit amb formol. El, cap també em pesa i em costa mantindre'l dret. Tinc l'escena recolzada a la paret de sempre però alguna cosa ha canviat. Miro els vianants i la seva roba ha canviat. Sembla que ara tothom té calor. Dirigeixo la meva mirada al meu rellotge i m'adono que he estat més de mig mes dormint. M'agradaria fer-ho algun altre cop, això. Però no se si em tornarà a sortir.

domingo, 5 de junio de 2011

Absent-minded

Quan parles amb ell, t'adones que realment no està amb tu,sinó en un altre lloc.Aquesta falta d'educació li és perdonada per la cara que fa.Segurament és en un  paradís mental,on ell és la capacitat de totes les coses.

jueves, 2 de junio de 2011

inSoMniS

UF! em dic,mentre respiro conscientment la claror de la lluna al terrat de casa(visc en un bloc de pisos en una ciutat).Estic acompanyat de la roba estesa de la veïna del 4art B;porto els peus descalços(no soporto les sabatilles a quadres ni les xancles) i noto una suau frescor que em proporciona l'oxígen necessari per continuar.
És un UF! amb multitud de connotacions i engloba un munt de vicissituds que ara no vénen al cas.Tot un dia experimentat i "viscut" (un dia més,un dia menys..),fent de saltimbanqui i mostrant la meva millor cara.Al metro m'he topat de morros amb aquella noia que un dia va abraçar-me i va cuinar uns macarrons amb verduretes i salseta funghi(estaven ben bons i ella també).La NOIA per excel.lència;la que va dormir al meu sofà quatre nits i una al meu llit(total  cinc a casa).La que va anar a comprar croissants.
Quina lluna més bonica! UF! UF!
Aquí,dalt de tot,sense poder dormir;sense poder buidar la ment.Envio un SMS al meu amic;a l'únic que m'acull les nits d'insommi:"tenrecordes dl dia q vam correr sota la pluja?"
La roba de la veïna és seca.La trec,la plego,la deso al rivell.Sóc una espècie de follet nocturn i màgic.