unes sabates petites

Va noi! has de ser capaç d'escriure un petit conte sobre unes sabates petites!!
I assimilo la frase animosa,forçant un mig somriure.
Ho intento...sense ganes...a veure...(respiro)...

Unes sabates petites vivien en un lloc molt llunyà.Havien trobat uns peus on instal.lar-se.Eren uns peus massa grans...no existeix la perfecció...o sí...bé....   però al cap i a la fi éren uns peus.I aquells peus massa grans pertanyien a un noi a qui tothom anomevava 'petitet'.

Estripo el full;esborro l'arxiu del meu cap.Apago l'ordinador?...faig un zapping.Replantejo les coses.

Més tard,uns segles abans o després,un príncep blau i desesperat per pillar a una bona mossa i dolça damisel.la,acaba tancat en un psiquiàtric anomenat El Balneari  al haver perdut la xaveta intentant trobar el peu adeqüat que encaixés dins la sabata fashion trobada per casualitat(?) a l'escalinata de Palau.Els peus d'aquella época eren molt molt grans per una sabata tan minúscula.Probablement aquella sabata li havia caigut a una nina d'alguna nena que corria o passava per allí.

Em ve al cap una història que un amic m'ha explicat...

En l'actualitat,en aquests dies d'indignació i confusions,existeixen,molt apropet nostre,unes sabates que un pare amb peus petits ha deixat en herència al seu fill,que te uns peus petits però més grans.I el fill que és un bon noi cada matí  es calça les sabates petites per mantenir viu el record i ser fidel als desitjos del pare.Li fan una mica de mal els dits dels peus i camina amb molta cura;fent saltirons.(Fa gràcia si el veus des de fóra).De vegades se li escapa una llagrimeta rodolant galtes avall,però el noi ho dissimula bé amb un somriure franc i transparent...i els dies van passant,1 2 3 4 i molts més,i què?...
dons que arriba el dia en que els peus se li han fet una mica més petits.I grans i petits,tots contents!!Les sabates ,a la fi,han trobat uns peus a la seva mida.Quin final més bonic.

Un final així no em sembla coherent;he de consultar l'hemeroteca dels finals màgics del contes petits.
(2 hores més tard)
Diu la versió oficial que les coses no van anar ben bé així.Us ho aclareixo.
Resulta que els peus grans no es van fer més petits;tot al contrari.Van crèixer i crèixer fins rebentar les sabates,permetent amb aquest fet,que el noi descobrís que era molt millor caminar descalç.I el noi va començar a caminar i caminar,xino-xano.I va arribar a una terra fresca,verda i humida on hi va trobar un castelldefusta i va descobrir que en realitat era un príncepcasat amb una princesaqueduiaunessabatesmoltspetitesdecristallenunspeuspetitetspetitetspetitets.

Ja acabaré i faré les correcions més tard.De moment guardo l'esborrany.

La ciutat de la mort o la mort dels paraigües.

Quan arriba a l’estació ja és ben entrada la nit. Baixa del tren amb tranquil·litat, 

és l’únic que ho fa. No queda ningú més. S’adona que ha estat plovent. 

Tot el dia, li diu un operari.

Deixa l’estació i es posa a caminar pels carrers d’aquella ciutat. L’humitat és palpable. Però hi ha una altra cosa que fa endevinar que ha estat plovent. El viatger es troba amb un paraigua trencat, al terra. Se’l mira amb compassió. El vent no n’ha tingut amb ell, de compassió.

Així, aquell home, que ha arribat a una ciutat enmig de la nit continua el seu trajecte. Es troba un altre paraigua trencat, a sobre un banc. Es para al seu davant i es fica la mà a la barbeta. Dos paraigües trencats, pensa. I continua el viatge.

En una paperera hi ha un altre paraigua, esguerrat. L’home no se’n sap avenir. Aixeca el cap i mira al seu voltant, on descobreix les restes d’una cruenta batalla. Hi ha moltíssims paraigües abandonats. Paraigües que han cedit contra la tempesta i que, al perdre la seva funció han estat tirats.

N’hi ha per tot arreu, per tots els carrers. A sobre els bancs i a la gespa. Enfront els aparadors i a les boques de metro. A la vorera i a sobre els cotxes. A les papereres.

L’home, que no pot suportar allò que veu, obre la bossa que porta penjada i, en veure el seu paraigua, pensa que el pròxim cop que plogui no l’obrirà. Li evitarà d’aquesta manera la lluita contra els capricis de vents i tempestes.

(A Laura, Joan i Jessica)