The Lost Underground Station

sábado, 15 de enero de 2011

lunes, 3 de enero de 2011

La cerimònia del te.


     Tots els dies repetia la mateixa cerimònia i ningú el superava en solemnitat i parsimònia. Des de que havia alquilat aquella habitació d’hotel, tots els dies feia el mateix, a la mateixa hora.

     Els treballadors de l’hotel ja el coneixien prou bé per deixar-lo fer. Aquell personatge estrambòtic  no era, en absolut, un risc per als altres clients i encara que la seva particular cerimònia deixava a més d’un una mica confòs, ell continuava fent, aliè a les mirades que li venien dels seus veïns, també inquilins d’aquella casa de passada. Ni els mirava. Res havia de pertorbar la cerimònia. Tot havia d’estar mil·limètricament calculat i res podia sortir malament.

     El matí el passava a fora. Ningú sabia on podia anar. A la mateixa hora, tots els dies, creuava la porta d’entrada a l’hotel i s’asseia a la zona de descans. Els mobles eren vells, desfasats, testimonis d’una altra època, un altre gust. Hi havia qui deia que tan sols era mal gust. S’asseia sempre al mateix lloc. Llavors posava l’aigua a bullir, a la tauleta on s’hi trobava la lampareta.  S’esperava que l’aigua bullís, apagava el foc. Posava l’aigua a la tasseta i hi posava el sobret del te. S’esperava uns minuts perque el te fos enllestit per veure. Amb una mà aguantava el plateret i amb l’altra s’emportava la tassa a la boca. No entenia com hi havia algú a qui no agradés el gust d’un te ben calentó.

     Molts cops a recepció es rebien queixes sobre un home que feia veure que bevia alguna cosa invisible, completament absort, completament aliè al seu voltant. “No s’espanti senyora, és l’hora de te”.