En La Cama (In Bed)

Com de profunda pot ser una relació entre dos desconeguts? I com de profunda pot ser si aquests dos desconeguts s’han conegut en una festa nomes fa unes hores? Pot convertir-se el sexe d’una nit en alguna cosa més?

En la cama (2005) és una producció xileno-alemana, dirigida pel director argentí Matías Bize. En aquest film, Daniela i Bruno (encarnats per l’actriu Blanca Lewin i per l’actor Gonzalo Valenzuela), dos complets desconeguts que s’han trobat en una festa, comparteixen moments sexualment tòrrids amb altres més íntims. S’obren l’un a l’altre, compartint moments del seu passat, uns dolorosos, d’altes no tant. A base de secrets s’acabaran coneixent profundament. Però després d’aquesta trobada no es veuran mai més. Ella es casa prompte amb el seu marit, qui algun cop li ha posat la mà a sobre. Però l’amor que ha sorgit entre Daniela i Bruno, tancats tot un dia en la habitació d’un hotel de Santiago, farà que el sentit de la vida els canviï per sempre, segurament, fruit del record que es guardaran.

El vídeo pertany a un dels moment culminants de la pel·lícula. Mentre ella va al servei, ell sintonitza alguna emissora a l’atzar i troba una de les cançons preferides de Daniela, qui no dubta en obsequiar el seu amant amb aquest ball tan sensual.

Laurel Canyon (La calle de las Tentaciones)

Sam (Christian Bale) fa una pausa al seu món difícil i hostil. Agafa aire i s’enfonsa a la piscina. 

Fa un moment, la seva descontrolada mare (la veterana actriu Frances Mc Dormand) li acaba de confessar que a pesar de tots els errors que ha comés, continua estimant-lo. Mentre estava parlant amb la seva mare, ha rebut una trucada. A l'altra banda del cable era la Sara (Natascha McElhone), qui li deia que les paraules d'amor que li havia dit la nit anterior no eren de veritat. El telèfon li ha portat Ian (Alessandro Nivola), el xicot de la seva mare i personificació del plaer i el desenfrè. Necessita desconnectar. La nit anterior del protagonista va ser complerta. A més de tenir un "affaire" en Sara, va adonar-se del trio amorós que la seva xicota, Alex (Kate Beckinsale) estava tenint amb la seva mare i el seu xicot. La vida es pot descontrolar en poc temps, quan descobreixes el plaer de les temptacions.

Sota l'aigua, un món silenciós, tot sembla més fàcil. Allí, encara que només sigui per un moment, no existeix res. Has tornat a neixer. Mai pots estar segur en un món on tot canvia tan ràpid. Però l'aigua, que t'envolcalla, esmorteeix tots els sons i fa que les coses semblin irreals.

"Laurel Canyon" (2002) està dirigida per la directora nord-americana Lisa Chodolenko. A la pel·lícula una parella de joves estudiants s'instal·len a una casa, on viu la liberal mare del protagonista, Jane, qui, juntament amb el seu xicot Ian, derrumbaran el món ordenat que, fins ara, duia la parella.

Concert a mitjanit

Obro els ulls i la veig mirant-me. De sobte dóna uns copets al micròfon i es posa a cantar. Una veu finíssima, que m’hipnotitza. No se quin idioma és, però m’encanta. Està sobre un petit  escenari de fusta. Davant no hi ha ningú, tan sols jo, que la miro perplex i miro al meu voltant, on  no veig ningú.

La seva veu s’acompanya per una música sublim. No entenc res, hi ha instruments ben posats al seu voltant, però no hi ha músics. Tot i així aquells instruments fan música.

Em senyala amb la mà mentre canta i es porta la mà al cos. Ho fa molts cops. I els seus moviments són lents i sensuals. Així que deixo de mirar al meu voltant i em concentro amb aquesta dona que canta per mi. La cançó és eterna i els seus moviments, juntament amb la seva veu fan que perdi la noció de la realitat. Ja no em pregunto com uns instruments poden tocar –se a sí mateixos, o com pot haver un concert a plena nit al metro, quan està tancat. També deixo de preguntar-me on pot ser el vell guarda de seguretat o com pot no sentir aquell concert.

De sobte venen les llums. De  tot arreu surten uns focus que apunten cap aquí i cap allà amb la seva llum, creant un ambient força diàfan. No se d’on surten però em sento afortunat de ser en un local de concerts particular. Només per mi. Aquelles llums fan que li brilli el pèl o que la meitat de la seva cara quedi en penombra. Fan que vegi la seva figura a contra llum, tota fosca o que la vegi completament il·luminada. Me n’adono que és molt bonica. Bonica i delicada com la porcellana.

Així, m’adormo, en aquest estat d’èxtasis total i quan em desperto, a l’arribada dels primers usuaris de metro, encara sento el transfons de la seva melodia, molt llunyana. Tinc la extranya sensació que no ha estat un somni.

No em pregunto per què em passa això. No m’he de preguntar tan de cops el per que de tot plegat. Hi ha coses que simplement no tenen explicació.

Vaig a rentar-me la cara als lavavos.

El Sr. Bones i Mr. Brooks.

El primer cop que el vaig veure, estava palplantat amb les mans al darrera, mirant com la gent pujava i baixava dels trens. A pesar de la pressa que duia tothom i la rapidesa del seu voltant, ell s'estava quiet i a cops, es reia fortament de "la gent que havia perdut el nord". 

Amb ell, assegut als seus peus, estava el seu gossot negre, gran i magre, estranya característica per un gos rodamóns. Mr. Brooks, el gos, era el company més fidel que el sr. Bones (rodamóns professional) havia pogut tenir mai. Des de que el gos era un cadell havien voltat junts innombrables països, sempre caminant i s'havien partit les restes de menjar que havien trobat o els havien donat. I quan arribava el temps del fred i no havien trobat allotjament en un alberg, el pèl d'aquell gos s'havia convertit en el millor remei contra el fred. El sr. Bones, però, també escalfava el seu gos.

Tant l'home com el gos ja eren vells. A l'home se li notava fàcilment pels pèls blancs, que quedaven amagats sota un barret. La cara, però, també ho demostrava. Així, també podies endevinar que el gos era vell pels pèls blancs que tenia sota el musell i al voltant dels ulls.

"Mira Mr. Brooks. Mira tota aquesta gent. No has de fer mai el que fa aquesta tota gent. Si algun dia se m'acudís fer el que fan ells, m'hauries d'abandonar." El gos i l'home es van quedar mirant. El rodamóns professional va agafar la seva vella i atrotinada maleteta amb rodes (un regal de feia molt de temps) i va mirar al seu voltant. A la maleta només hi duia llibres.

Quan va veure que l'estava mirant, es dirigí cap a mi. "Escolta camarada, que et fa res que em quedi amb tu una estoneta?". Jo no sóc un rodamóns, vaig pensar, tan sols un fugitiu. Tot i així, aquell home simpàtic em queia bé. "L'altra gent, els que s'autodenominen normals, em tracten de boig per que faig coses que no estan massa normalitzades en la ment quadrada i decreixent de la societat. Ric en veu alta sense motiu (aparent) i em miren per la vora de l'ull...", digué. Aquell era un home intel·ligent.

Quan aquell bon home s'asseia i li deia al seu gos que s'assegués, arribà la Cristina, la dona de la netega. "Ho sento nois, però us haureu d'apartar una estona. I també m'haureu de retirar tot el que dúieu amb vosaltres. Tardaré poc, com sempre". La Cristina era un altre ésser incomprès, però amb una ànima amistosa incomparable. Alguna vegada s'havia quedat a parlar amb mi una estona. Sempre reia molt.

Així, Mr Bones, el seu gos Mr. Brooks i jo ens en anàrem caminant cap a un punt indeterminat. Parlant sense parar. Per que aquell home era una font inesgotable. I a mi m'encantava escoltar-lo. El seu gos ens seguia feixugament

Amy Winehouse (Just Friends)

Estem tan acostumats a que la premsa del cor i d'altres mitjans ens mostrin una Amy Winehouse fosca que no ens en hem adonat que aquella noia dolenta que està enganxada a les drogues i l'alcohol és una icona musical del s. XXI. Assenyalada com la nova reina del soul, que també toca jazz i blues, Amy Winehouse ja va sorprendre des del seu primer àlbum "Frank" (2004) i es va consolidar al nivell més alt amb el seu segon treball "Back to Black" (2007) que la va fer mundialment reconeguda, gràcies a cançons com "Rehab".

Quan li pregunto a algú si li agrada Amy Winehouse (musicalment parlant), quasi sempre em responen amb paraules o frases que contenen "boja", "addicta a les drogues", "alcoholica", "extravagant" i un llarg etc. Cada dia mirem la TV i ens quedem indiferents, però la vida privada d'una cantant ens exalta d'allò més.

Havieu escoltat mai una veu així, tan poderosa? I unes lletres tan directes com les d'aquesta cantant? Encara que sovint hi solti una paraula malsonant, la conjunció d'aquesta veu amb les seves lletres fa que la seva música no deixi indiferent. Si no em creieu, us invito a comprovar-ho.-

I a partir d'aquesta opinió,us convido a que reflexioneu sobre l'art,els artistes,els límits,la transgressió,les cadenes que ens mantenen lligats a allò que anomenem personalitat,els judicis i prejudicis socials i les llibertats individuals.Potser l'ésser humà ha de sofrir per poder ser artista? O l'artista sofreix perquè no pot ser humà?

I si ens decidim a trascendir les nostres personalitats? Creieu que perdriem la identitat?.Sigui com sigui,tots som addictes a alguna cosa.Addictes emocionals,al cap i a la fi (ei!,no ho dubtis).Però em pregunto,¿tots podem ser artistes? Quan dic,sóc artista o escriptor...ho sóc?

T'estimo Amy

(Mr.Wandering&Mr.Kimberly)

Buffalo '66

Un dels moment culminants del film "Buffalo '66" (U.S.A. 1998) és aquest, quan la seva protagonista Layla (Cristina Ricci) protagonitza aquesta escena de ball, que no deixa indiferent ningú.

"Buffalo '66" està escrita i dirigida pel polifacètic Vincent Gallo, qui també donarà vida a la mateixa pel·lícula, al protagonista masculí Billie Brown. La gran major part de la banda sonora del film, a més, està composada per ell mateix. Amb aquesta pel·lícula independent, Vincent Gallo, va debutar en el món cinematogràfic.

Segons el director, aquest film té alguna pinzellada autobiogràfica i ens explica des d'una òptica que barreja drama i comèdia, la trista vida d'en Billie. Aquest, acaba de sortir de la presó, on va ser tancat per un crim que no va cometre. Després d'una trucada als seus pares, que no són precisament el prototip dels pares perfectes, Billie, per impressionar-los, decideix segrestar  Layla (C. Ricci), una estudiant de dança. El joc és ben senzill: ella es farà passar per la seva dona i els haurà d'explicar la vida bucòlica que estan vivint junts. Després podrà marxar. Però Billie encara s'ha d’enfrontar al seu pitjor temor, la visita a casa dels seus pares . Un cop són a casa dels seus especials progenitors, el director ens introdueix al passat del protagonista, mitjançant flashbacks, que mostren el trist passat d’en Billie i les difícils relacions amb els seus pares. Però la soledat d'ambdós, fan que la compenetració sigui tan gran que s'acabin fent amics, com ànimes bessones. Tot i així, Billie decideix marxar de l'habitació d'hotel que han alquilat els dos, per acomplir una venjança. Sembla que, aquí els camins d'aquesta peculiar parella se separen. Però Billie reflexiona a temps i pren una decisió, la que el farà feliç la resta de la vida. 

Notícies sobre Quetzacoatl.

Caminant sense rumb per aquestes profunditats m'he trobat una revista. Algú l'ha tirat o l'ha oblidat. Tracta diferents temes, diferents entre sí. Dono una ullada ràpida i em paro en un article sobre la fi del món el pròxim 2012.

Quants cops he sentit o he llegit sobre la fi del món segons el calendari maya, segons el qual el 2012 hi haurà alguna cosa com un cataclisme i tot s’acabarà. Esfereïdor. Mai n'he fet cas. Quants cops al llarg de la història la humanitat s'ha vist avessada a la fi i no ha passat res del que s'esperava.

Així, segons la revista, un explorador i periodista dit Daniel Pinchbeck, assegura que, després de prendre una droga dita "ayahuasca" -una droga indígena que es prengué quan era amb una tribu al bell mig de l’Amazona - se li aparegué el deu maya Quetzacoatl (que vol dir Serp amb Plomes). Intento imaginar-me l'escena amb l'aparició del principal déu del panteó maya apareixent davant un occidental al mig de la selva i no se exactament com fer-ho. Tindran els deus de la selva prous mitjos per crear un fort efecte psicològic com en altres religions o simplement es tan natural com sembla?

Segons el deu emplomallat, la fi del món començarà (i ara agafeu aire) amb una crisi financera a nivell mundial. Sorpresa. Després, la fi del món.

Però Quetzacoatl també li va dir que el món podria ser salvat si els humans canviem la manera de pensar. No se si es deu referir al tema del calentament global i la contaminació.

Jo no se què pensar. Prefereixo no pensar en segons quins temes. Però sempre hi ha algú qui  t'ho fa recordar.

Guardo la revista per llegir els altres temes a la nit, abans d'anar a dormir i poder parlar sobre algun tema amb el vell guarda del metro. 

Quatzacoatl. Com deu ser una serp emplomallada? Quin gust deu tenir la "ayahuasca"? Deu haver alguna relació entre ambdues coses?